El mes d'octubre ens porta les fruites de tardor, els codonys
bonyeguts, que deia Carner; les magranes, foc cristal·litzat, que deia
Blai Bonet; els fanalets dels caquis, melosos i dolços; les castanyes,
que, bullides en almívars de diferent espessor, es tornen aquella
delícia del marron glacé. I, capítol a part, la
meravella dels bolets. A Sant Feliu de Guíxols el bolet nacional és l’ou
de reig. Cal dir que, tendre, tallat ben fi i cru, amanit, és deliciós,
però, per a mi, el bolet més bo del món és el siureny o sureny, que ara
a Barcelona anomenen a la francesa, cep. És un bolet que és bo cru,
saltat, i sobretot sec, que agafa un sabor inconfusible i que dura tot
l'any i que serveix per fer uns arrossos immillorables, un cop tornat a
hidratar.
De moment, aquest any encara fa calor. On són, on són
aquells octubres que feia fred, que anàvem a col·legi amb bufandes i
guants, o que plovia una pluja d’octubre fina i constant i deixava la
meva ciutat regalimosa... Haurem d'esperar el desembre per veure els arbres d’aram i daurats?
Potser per Nadal farà una mica de fred... Aquest
sentiment de pèrdua per les tardors passades va acompanyat per
l’angoixa. Una angoixa lenta i persistent que creix amb les notícies...
Narcís Comadira, 22.X.22
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada