Sempre he cregut que la dieta literària i fílmica dels nens i nenes ha
de ser, en part, clàssica i adulta. En garanteix la qualitat i els dona
els referents universals, intergeneracionals, que els fan ciutadans del
món. Permet, a més, gaudir-la i pair-la en família: fa madurar els
petits en lloc d’infantilitzar els grans. Rebutjo els llibres i films
que ho donen tot mastegat, que no deixen espai per a les preguntes, el
misteri, la perplexitat. I em nego a deixar les meves filles davant un
cine que crida, atabala i serveix, sobretot, per mantenir-les passives i
hipnotitzades...
Amb la mort de Vicenç Pagès es fa difícil no sentir com minva el petit exèrcit que
encara lluita per l'excel·lència d'una cultura catalana local i
universal, dos adjectius inseparables...La cadena de passions escapçades per morts prematures és interminable. Tota mort és prematura per a qui viu una passió...
Sigui advers o no, encomanar la passió pel bon cine i la bona
literatura; i fer-ho des del jo més autèntic –el que parla la teva
llengua– no és, entre totes les possibles vies de transmissió cultural,
un mal menor, un cant del cigne, una elegia resistencialista. És la
millor via, la més efectiva, per fer millors persones les generacions a
qui passem el relleu. No som lliures per triar la cultura amb què
fertilitzem la terra on creixen, com no som lliures per triar el passat i
tot el que ens ha fet ser qui som. Tant de bo els nostres poders
públics l’encertin a l'hora de subvencionar els que han d’ajudar a
preservar i eixamplar el reducte de cultura catalana digna, normal,
local i universal que en temps més o menys adversos van conrear amb
passió la Maria Mercè Marçal, en Joan Solà, la Montse Gómez o en Vicenç.
Albert Pla Nualart, 4.9.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada