divendres, 5 de maig de 2017

pd M13

​EL MÓN / 1984
EL PROFESSOR FRANZ, EL "CAVALL FORT" I UN PARELL DE COSES MÉS
Enric Calpena

Jo no sé si us recordeu de quan éreu petits, ni poc ni molt, posem quan teníeu deu o onze anys. En aquell temps, a més d'anar a l'escola, llegir el TBO - per ser més exactes, la família Ulisses i els invents del professor Franz de Copenhagen - i practicar el futbol enmig del carrer, és ben segur que jugàveu a un munt de coses. Cíclicament, cada curs, esdevenia moda un cert joc i no se sabia ben bé per quina raó...
... De les primeres que recordo és la de picar cromos,... Per jugar-hi calia trobar una superfície ben llisa i dura: un banc de pedra o el mateix terra. Aleshores, cada jugador posava un cromo, amb la imatge contra el terra, "d'esquena". Per torn, s'anava picant amb el palmell de la mà fins que el cromo girava i quedava de cara. El traçut que ho havia aconseguit es quedava el cromo.

En tots aquests jocs hi havia una mena de codis no escrits... 
​​
Un altre joc mític de la meva infantesa era el de bales. De bales, n'hi havia de tot mena: metàl·liques (boles dels coixinets, de guix = guixots, de pedra= pedrots), de fusta, de plàstic o de vidre. Aquestes eren les preferides per tots. Entre les de vidre n'hi havia totes d'un color o transparents o, les més comunes, amb una mena de flor a dins...
El "cavall fort" també era força divertit... "churro, media manga, mangotero, adivina lo que tengo en el puchero"...
Un altre joc popular era el de batalles de soldadets. Aquests eren de plàstic, molt petits i mal fets, els venien en unes bosses que costaven cinc pessetes (un duro). Dins de la bossa hi devia haver uns vint-i-cinc o trenta soldadets... I és que quan érem petits no sabíem que la mort és una cosa seriosa i que la guerra no té cap mena de ludisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada