EL MÓN, 6 d'abril de 1984
CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (d)
Joan Barril"YE-YE" (d)
...
L'únic escenari on la cultura catalana va servar
un caire eminentment nocturn van ser les clarianes dels focs de camp, i el seu gran públic van ser els escoltes. L'escoltisme ha estat sens dubte un dels grans pilars de l'actual sentimentalitat catalana. Els seus uniformes van proporcionar la imatge de l'exèrcit civil que Catalunya mai no ha tingut... Políticament,
l'escoltisme, sota el paraigua del bisbat, va aconseguir ser l'única
manifestació pública sobre la qual onejà una bandera diferent de la
franquista. Seria difícil trobar algun polític de l'actual govern català que no hagi fet les seves primeres armes en la disciplina escolta del cap providencial i de l'autoritat inferida que n'emana.
Aquells cadells de pura raça de la catalanitat dels seixanta van cobrir Catalunya de Bones Accions i van enfrontar-se amb els falangistes a les plataformes dels trens. Els escoltes d'aquells anys van poder fer realitat l'èpica del Capitán
Trueno i dels almogàvers. Per a aquells nois i noies, l'aventura tenia
ressons de guerrilla, un simple xiulet era la més contundent de les
armes i, sense proposar-s'ho, van esdevenir l'únic símbol vivent, tendre i pre-institucional alhora, que podia
dur impunement les quatre barres brodades a la camisa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada