(arafa...poc)
...Podria haver dit Charlie Brown, però Snoopy és molt més efectiu, segurament el seu personatge més famós. És l’estrella de samarretes, bosses, llibretes i mil coses més... però tot aquest marxandatge em fa una mica de ràbia. Per què? Doncs perquè
d'alguna manera redueix, fins i tot infantilitza, un personatge i una
sèrie que són una de les millors coses que, com a lectora, m’han passat a
la vida. D'entrada, diguem-ho clar: el protagonista de Peanuts, la tira creada per Schulz i on
desfilaven la Lucy, el Linus, la Sally, la Peppermint Patty o l’Snoopy,
era el Charlie. Jo el vaig descobrir gràcies a un còmic de la meva mare,
No pots guanyar Charlie Brown, d'una col·lecció fantàstica que
va publicar, als anys 70, Edicions 62 (i que, si teniu esperit
col·leccionista, encara podeu trobar). No s'assembla a res del que
havia llegit: un nen amb el cap molt gros, insegur, una mica aturat, i
que, com el títol indicava, no se'n sortia. La seva germana Sally li
passava contínuament la mà per la cara, i la seva amiga Lucy podia
arribar a ser bastant dolenta i tenia una consulta psiquiàtrica, per als
amics, de pagament. Fins i tot el seu gos semblava més lúcid que el
Charlie. Què era allò, on m’havia ficat? Per què reia i alhora tancava
el llibre una mica trista? Doncs perquè Peanuts és una
genialitat. Perquè els seus protagonistes tenen totes les pors,
inseguretats, alegries i desitjos que vam tenir com a nens i que,
esclar, encara arrosseguem. Perquè ens hi reconeixem. Perquè és
d’aquelles lectures que et marquen, i que d'alguna manera et fan ser com
ets. (Jo també cobro pels consells. Seran cinc centaus, gràcies).
Anna Guitart, 4.12.21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada