Les jornades de portes obertes a les escoles han permès tornar a constatar l’obsessió d'alguns pares perquè els seus fills aprenguin anglès... Saber anglès és un dels grans nous marcadors socials. I la idea que no anglicitzar-los des de la més tendra infància suposa un terrible hàndicap plana sobre l'inconscient col·lectiu dels progenitors. Ningú els explica que si bé dels 0 als 10 anys són portentosos adquirint una segona llengua, són també pèssims aprenent-la. Ningú els diu que si aquell fill que –amb grans sacrificis econòmics i logístics– arriba als 14 anys havent fet 10 cursos d’anglès extraescolar, l’ajuntem llavors amb un veïnet que no ha fet cap curs i els fem fer a tots dos un curset d’un mes a Anglaterra vivint amb famílies del país, és molt probable que l’acabin amb un nivell similar. Dels 0 als 10 anys, exposar-los a adquirir una segona o tercera llengua és altament efectiu i del tot recomanable. En canvi, pretendre que l'aprenguin té uns resultats molt minsos i els condemna a un esforç que en aquesta etapa no estan preparats ni motivats per fer i que, sàviament, no fan. És cert que la frontera entre adquisició i aprenentatge no és una ratlla, hi ha zones intermèdies... Veure pares xampurrejant als seus propis fills en anglès és un espectacle depriment i dóna una idea de com pot arribar a ser d’aberrant fer passar el competir per davant del formar i estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada