dimarts, 19 de maig del 2020

pd 1834 El que no va poder ser

(arafa...)
Fa pocs dies el president d’Aragó, Javier Lambán, deia que els separatistes són excloents, supremacistes autoritaris i neandertals polítics. Ho va dir perquè aquestes paraules són rendibles i perquè dir-les amb regularitat és part del contracte polític que s’estableix a Aragó: la catalanofòbia és un requisit imprescindible, si es vol fer carrera política​...​ els polítics aragonesos van trobar en Catalunya la distracció perfecta per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables... també la voluntat d’amagar el català, de no dotar-lo de cap mena de reconeixement fins que desaparegui. Aragó és un petit resum d’Espanya... hi ha una part vivencial i política compartida entre la Franja, el País Valencià i les Illes -i excuso dir la Catalunya Nord-, pel que fa a l’únic motiu de debò pel qual em sembla imprescindible la independència: la pervivència d’una cultura i una societat, la possibilitat de projectar-se en el futur d’una manera plausible... Que la política catalana sigui un desastre, mira, encara es pot entendre perquè mai no ha tingut poder de debò i aprendre a caminar pela els genolls a tothom. Que la justícia espanyola hagi respost amb presó; que els mitjans hagin escarnit les demandes de diàleg, deshumanitzat una societat i aquissat la ultradreta; i que, finalment, la política ens hagi descrit com a neandertals, supremacistes, autoritaris i excloents, no és res més que la confirmació d’una vella premonició. Tant de bo no hagués estat certa.
Francesc Serés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada