(arafa...)
es lamenta de la quantitat de vocabulari que hem anat perdent. Mots
precisos i preciosos que ja ningú no utilitza. Anem al bosc i no sabem
el nom dels arbres i de les herbes aromàtiques... seria raonable encetar un lament per l’alarmant pèrdua de coneixement i
de respecte –sovint dues cares de la mateixa moneda– envers la llengua.
La situació és realment preocupant: en dues o tres generacions, el
català se'ns ha aprimat i quasi desnaturalitzat...
La qüestió seria, doncs, com trobar l’equilibri entre la
protecció de la llengua i la facilitat per a la integració dels nous
parlants i el respecte pels diversos accents del país. I aquest seria el
moment, esclar, per advertir que una cosa és buscar aquest equilibri
quan es tracta d’una llengua robusta i poderosa com el francès i l'altra
fer-ho quan estem parlant d’una llengua sense estat –perdó, amb un
estat en contra– com és el català.
M’inclino a
apostar per un control més rigorós en la llengua que es fa servir
oficialment o en els mitjans i una relaxació amb la llengua que es fa
servir en el terreny privat o en situacions més informals. Només així
combinarem protecció i vitalitat.
Sílvia Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada