(arafa...)
La gran acusació que recau sobre l’independentisme és que ha mentit.
Acceptem que els dirigents independentistes van falsejar la realitat i
van prometre allò que era, per dir-ho suau, improbable. Però situem
aquesta mentida en context i fem-nos una pregunta. En la política
catalana dels últims 40 anys, ¿algú ha dit la veritat?... Mentides i més mentides. Promeses vanes que van generar frustració;
frustració que ha estat la llavor de l’independentisme. Quina paradoxa...
Els catalans som víctimes d’aquesta cadena d’enganys, però també en som còmplices... la població catalana s’ha autoenganyat pensant que teníem el poder de canviar de rumb... La veritat, però, és que el
1939 Franco va guanyar, en el sentit més complet i físic de l’expressió;
i que Catalunya va perdre, i que els estralls de la derrota es van
consolidar durant quatre dècades, fins a esdevenir pràcticament
irreversibles. Quan va tornar la democràcia i l’autonomia, Catalunya ja
no era la mateixa; era una Catalunya irreconeixible, potinejada pel
franquisme...
(continuarà)
Toni Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada