(arafa...)
La meva filla m’ha dit algun cop que se sent millor a
l'aula que al pati. La seva germana bessona només se’m queixa que
els nens no la deixen jugar a futbol...
Des de fa un temps, la dèria d’alguns nens per la pilota és tan intensa
que gairebé les ignoren. Com més desregulats són els patis més
fidelment reflecteixen les descompensacions de la societat. La
centralitat que hi acaba tenint el futbol és un clar reflex de la que té
en el dia a dia de les famílies...
La coeducació parteix de la creença que la interacció entre nens i
nenes enriqueix i civilitza, i que com menys n’hi ha més primitiva i
salvatge -més radicalment binària-és la societat que en resulta. Però
coeducar hauria de servir, sobretot, perquè nenes i nens aprenguin a
col·laborar en peu d'igualtat, a fer-ho tot entre tots, a no sentir
estrany ni aliè res que contribueixi al bé comú... Anem en la bona direcció? No del tot quan seguim posant l'accent en un
trampós empoderament femení: en una igualtat en què sempre són les dones
les que ho han de poder fer tot, les que han d'incorporar valors i
somnis masculins. I mai són els homes els que s’han d’avergonyir de
tenir fills sense fer de pares, de menjar sense cuinar, de ser cuidats
sense cuidar, d’escaquejar-se de les feines més dures i desagraïdes.
Passa també amb el futbol...
Albert Pla Nualart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada