(arafa<d'1any)
És un noi jove i simpatiquíssim, que fa classes de spinning i d’aquagym en un complex esportiu... Fa la classe en castellà (potser l'hi fan
fer, potser ho troba més “oficial”) malgrat que tots els comentaris,
bromes i queixes són en català.
És una taxista jove que s’espera a la parada. “Bon dia”, fa la usuària. “Buenos días, guapa, dónde vamos?”,
fa la taxista... I ja no passa com abans, que la taxista
canviava d’idioma –entén i parla el català– quan veia que el client se
li dirigia. Ara fa un to amable, amabilíssim, que ve a dir: “No
segueixis per aquí, no va enlloc, fes el que esperem de tu, renuncia,
entra a la cleda, t’estem esperant amb els braços oberts”.
És un adolescent, fill de catalanoparlants, net de castellanoparlants.
Ha estat escolaritzat en català. No fa faltes d’ortografia, llegeix, li
agrada anar al teatre. Però últimament, quan parla amb els pares,
l'última paraula de la frase la diu sempre en castellà... Ho fa perquè tots els companys parlen en castellà per relacionar-se de manera cool,
anar a la botiga a comprar berenar o anar a dinar a un bufet lliure.
Ell no ho vol fer, però tampoc no vol semblar que parla un català massa
acurat...
Es tracta de salvar la llengua. Jo no volia ser una heroïna. Volia
romandre –mama, romandre?– al sofà. Però, per desgràcia, no podrà ser.
Empar Moliner, 11.9.2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada