dimarts, 28 de maig del 2019

pd 1522 Els narcopisos i la gentrificació

(arafamésdunany)
La lluita per la sobirania popular (és a dir, per la democràcia) és, en part, la que enfronta Catalunya amb Espanya, però és, sobretot -aquí i a gairebé tot el món-, la que enfronta el poder públic amb el privat. Quan es parla de crisi de la democràcia i d’auge dels populismes, es posa molt l’accent en la demagògia dels líders xenòfobs, però s’oblida el seu caldo de cultiu: uns governs estatals i supra-estatals entregats als dogmes neoliberals que, mentre fan bandera del bé comú, pacten, preserven i augmenten en llotges i reservats els privilegis d’una elit malalta de cobdícia. La crisi de la democràcia deriva d’un poder públic molt poc públic...
Albert Pla Nualart


dilluns, 27 de maig del 2019

pd 1521 Vèncer sense convèncer

(arafamésdunany)
des de l’1-O, encara tinc més ganes d’aconseguir la independència perquè tot el que he vist que ve d’Espanya és als antípodes del que vull per al meu futur i per al futur de la societat de què vull formar part. Aquesta conclusió no prové d’un dia, d’un fet, o d’una declaració, no, és el conjunt de fets, idees i expressions...  Això no vol dir que no consideri que s’han comès errors... però el que ve de l’altre costat és tan retrògrad, tan feridor i tan brut, que és impossible no percebre la incompetència pròpia com un mal menor... potser ens hem equivocat en el com, i potser era inevitable... ¿Com no hem de voler la independència si tot el que fan ens hi empeny?
Francesc Serés

diumenge, 26 de maig del 2019

pd 1520 final

Al final del camí em diran: "Has viscut? Has estimat?" I jo sense dir res, obriré el cor ple de noms.
Pere Casaldàliga

divendres, 24 de maig del 2019

pd 1519 Votar amb el comandament

(arafamésdunany)
En democràcia, els ciutadans decideixen. En bona democràcia, es fa el que decideix la majoria dels ciutadans i es respecten les minories. En una democràcia participativa, les decisions dels ciutadans no són tan sols votar cada quatre anys, sinó que són constants i permanents. Es vota a les urnes i es vota també amb les opcions de consum, amb les actituds individuals... Però resultaria especialment insòlit que allò que volen i trien més ciutadans fos ofegat o desnaturalitzat fent-li copiar allò que trien menys ciutadans. No respectar les minories és aberrant. No respectar les majories és, a més, indecent.
Vicenç Villatoro

dijous, 23 de maig del 2019

pd 1518 Des de Múrcia amb amor

(arafamésdunany)
Als murcians també els van pegar. Potser no tant com a nosaltres, els catalans, però els van pegar. A ells per protestar contra les obres de l'AVE. A nosaltres per organitzar un referèndum. No van pegar a tots els murcians, esclar, van pegar als que protestaven. No van pegar a tots els catalans, esclar, van pegar als que votaven i protegien urnes. Pegar no serveix perquè la gent deixi de pensar el que pensa i de vegades no serveix perquè deixi de fer el que fa. Pegar, en el cas de Múrcia i en el cas de Catalunya, va ser un escarment...
Empar Moliner

dimecres, 22 de maig del 2019

pd 1517 La final

(arafamésdunany)
EL BARÇA s’ha classificat per a la final de la Copa del Rei... En les anteriors es van produir xiulades al rei i a l’himne espanyols que van provocar una irritació considerable en el món monàrquic. Fins al punt que l’Estat va voler castigar-les, a posteriori. Però em fa l’efecte que, en aquesta ocasió, les circumstàncies fan que el desig de l’unionisme no sigui tant castigar la xiulada com evitar-la. En un context en què aquests sectors donen per feta la seva victòria i la derrota de l’independentisme, considerarien la persistència de la xiulada una humiliació inacceptable i un dubte sobre la seva victòria, que probablement intentaran evitar de totes les maneres possibles... Per castigar les xiulades ja feia falta forçar molt la legalitat. Per evitar-les, caldria forçar-la encara més, espantar els qui voldrien fer-les o imaginar mesures, convencionals o no, de molt difícil legitimació legal i democràtica. En anys anteriors va haver-hi una xiulada i al cap i a la fi no va tenir més transcendència. Em preocupa on pot arribar ara l’obsessió per evitar-la.
Vicenç Villatoro

dimarts, 21 de maig del 2019

pd 1516 "The Guardian" i el delicte de rebel·lió

(arafamésdunany)
Però el que cap estat democràticament constituït pot fer és responsabilitzar els que reivindiquen pacíficament el dret de sufragi de la violència que les forces i cossos de seguretat, els jutges o els funcionaris de presons apliquen contra ells.
Actuar d’aquesta manera suposa trencar les regles bàsiques en les quals descansa la convivència. L’estat disposa del monopoli de la coacció física “legítima” (Max Weber). Però no disposa d’aquest monopoli per dir que el blanc és negre, o el pacífic, violent. Per molt suprem que sigui el Tribunal Suprem no pot qualificar de delicte de rebel·lió una reivindicació pacífica del dret de sufragi.
No hi ha pitjor desviació de poder que la del màxim òrgan jurisdiccional quan atempta contra la naturalesa de les coses.
Javier Pérez Royo