Abans pensava que la gana era només una sensació efímera, una manera que té el cos de dir-te que és hora de menjar. Obres la nevera, respons al que et crida i ja està. Pensava que trobar menjar a la nevera era natural. No sé en quin moment exacte la nevera es va convertir en una peça decorativa: inútil, innecessària. Pensava que la gana era una cosa que s’apaivagava amb una llesca de pa o un àpat calent fet en pocs minuts.
La fam que he vist aquí, però —la que he viscut—, no s'hi assembla gens, a això. La fam real no truca només a l’estómac. Truca també a la dignitat. La fam real alenteix el temps: una hora sembla un dia, i un dia sembla tota una vida d’espera. La fam real et canvia. Et remodela els pensaments, redefineix allò amb què n'hi ha prou, et reorganitza les prioritats. T’ensenya aritmètica en un nou idioma: nombre de pans, nombre d'àpats. T’encongeix els somnis a poc a poc, no fa que hi renunciïs, sinó que devora la força que et cal per perseguir-los.
I la resposta més perillosa a la gana real és acostumar-s'hi... La gana real es confon amb la vida, s'hi dissol, esdevé part de la teva identitat, del teu caràcter, del teu vocabulari quotidià. Però jo no vull tenir gana per sempre. No vull que aquesta fam redefineixi qui sóc...
Normalitzar el dolor vol dir rendir-se a la idea que no hi ha alternativa a aquesta vida. Vol dir marcir-se mentre respires. Vol dir la mort quan encara som vius.
No ho puc acceptar, això...
Gaza des de dins (2) Sondos Sabra
