(arafa...)
(... continuació)
... No és el Procés el que em té
abatut, indecís i sovint irritat. És el bloqueig de la situació, la
brutalitat de la repressió, el patiment dels presos i els que són lluny
de casa, i la constatació que els problemes que teníem fa deu anys
romanen, creixen i no tenim eines per fer-hi front. No estic avorrit
sinó decebut, perquè el Procés no ha arribat a ser el que pensàvem el
2012 -una resposta possible al plet català, una oportunitat per
redefinir el país, obrir-lo, reforçar-lo i regenerar-lo-. Estic enfadat
amb la incapacitat dels independentistes per generar la suficient
empatia en una part important de la població catalana. Estic emprenyat
amb la imperícia de la classe política catalana i amb la prepotència
cega de la classe política espanyola. Estic disposat a fer el que calgui
per gaudir d'una majoria més àmplia. Estic furiós amb els repressors, i
amb els que davant d'una situació tan excepcional, que hauria de
mobilitzar esforços, reflexions, crítiques, es limiten a queixar-se del
seu avorriment oceànic...
Toni Soler 30/6/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada