(arafa...)
... Ara que corren vents d’intolerància, aquest binomi de llibertat i
amor és més important que mai: hem de donar llibertat a tothom per viure
i estimar a la seva manera i hem de tenir empatia (entesa com la mínima
dosi d’estimació) cap als altres, per molt diferents que siguin en
aparença. Perquè el fons humà és el mateix. Més enllà de religions,
ideologies, llengües o nacionalitats, només hi ha una gran família
humana. Tots tenim dret a una existència digna, tots som germans. Tots
cerquem la felicitat...
Això, que sona tan senzill, ho oblidem fàcilment. Ens enganyem.
Construïm discursos per limitar la llibertat dels altres i inhibir
l’empatia cap als altres. Per exemple amb la immigració. Tant se val que
en més o menys mesura tots siguem fills de la immigració, fruit de
barreges viatgeres. Ara no toca, diem. Són massa gent i massa diferents.
Els intolerants són ells. Estem en crisi. Les coses s'han de fer amb un
cert ordre. Primer els de casa. Ens arruïnarem tots. Les lleis s'han de
complir. No s'adapten. Tanta barreja no funciona. Cauen fàcilment en la
delinqüència. Porten malalties. Que vinguin en avió. Ajudem-los al seu
país... I així, amb una suma inconnexa de raons, excuses, pessimismes,
solucions màgiques i pors, moltes pors, ha anat calant arreu el rebuig
als refugiats i als immigrants, que sense quasi ni adonar-nos-en veiem
amb naturalitat com a ciutadans de segona, sense papers i, per tant,
sense llibertat. Estimar-los? Ni ens passa pel cap. A tot estirar ens
fan llàstima o ens avergonyeixen. Però ja se sap, el món és molt injust,
oi? De manera que els foragitem de la legalitat i, tot seguit, els
atribuïm totes les il·legalitats hagudes i per haver. Els convertim en
problema. És tan fàcil crear-te un enemic! I és tan còmode que l’enemic
sigui el més dèbil i el més estrany!...
Ignasi Aragay 9/6/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada