(arafa...)
... La frase ha ressonat perquè té una potència comunicativa innegable, i
perquè sintetitza en bona mesura el que van expressar la majoria dels
acusats: en aquest procés s’hi jutgen uns fets que no són més que
l'exercici de drets civils i democràtics. Incloent-hi, sí, la
desobediència civil. I, per tant, en aquesta dimensió, no hi ha espai
per a cap penediment sinó només per a la persistència en l'exercici de
drets i la voluntat de tornar-ho a fer tantes vegades com faci falta... Expressa un estat d’ànim, el de la voluntat de persistir i la mirada optimista al futur que el sobiranisme necessita... el sobiranisme corre el risc de quedar atrapat entre dos relats
contraposats però igualment paralitzants. D'una banda, hi ha el
fatalisme de la impotència, que suggereix que no podrem “tornar a fer”
res, perquè ni la via unilateral és possible, ni l'estat espanyol
s'asseurà mai a negociar res... El relat contraposat és el que insisteix que hem de tornar a fer el que ja hem fet abans, i ja està... El repte, doncs, és escapar-se de la doble paràlisi de la impotència i l'idealisme...
Caldrà tornar-hi, sí. Sempre i tantes vegades com calgui, perquè si
l’Estat insisteix en el tancament a una solució democràtica, no queda
cap altra opció que tornar-hi amb la desobediència i el desbordament
democràtic. Cap moviment polític emancipador hauria de renunciar a això.
Però si no volem tornar-hi per acabar igual o pitjor que el 2017, fa
l'efecte que caldrà molt de treball de fons per canviar les condicions, i
les correlacions de forces...
Jordi Muñoz 16/6/2019
https://www.ara.cat/opinio/tornar-ho_129_2667477.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada