(arafa...)
El règim franquista es podria definir amb moltes paraules: una dictadura
militar, un sistema autoritari, el resultat d'un cop d’estat
d’inspiració feixista... Però una paraula clau per definir-lo és autarquia.
El franquisme volia ser i era una autarquia. És a dir, un règim
políticament, econòmicament, jurídicament i culturalment
autoreferenciat, blindat de qualsevol vincle extern, impermeable a tot
allò que vingui de fora. Un règim que s'anava coent en la seva pròpia
salsa, aliè al que li deia la resta del món. L'argument era el típic de
l’aïllacionisme: qui es creuen que són per jutjar-nos o criticar-nos?...
Els comentaris insòlits, fora de lloc, que inclou la interlocutòria del
jutge Marchena contra l’informe de l'ONU sobre detencions arbitràries
són l’expressió de la continuïtat i de la vigència actual d’aquest
pensament autàrquic del franquisme. Qui es pensen que són aquests de
l’ONU? I ells què saben? La interlocutòria és la continuïtat de la
vocació autàrquica del franquisme. No pas la seva reencarnació: perquè
una cosa es pugui reencarnar hauria d’haver mort abans.
Vicenç Villatoro 23/6/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada