(arafa...)
Si els mites d’Ítaca i Icària són els destins ideals de independentisme i autodeterminisme, resulta inevitable
preguntar-se fins a quint punt permeten compartir full de ruta... Hi ha molta distància -però encara la veig assumible- entre arribar a la
independència unilateralment (via desobediència pacífica i mediació
internacional) i arribar-hi de manera pactada (via referèndum legal),
¿però és només aquesta la distància que separa els itaquians dels icarians?... L'actitud visceral de molts itaquians, la del carrer, ha
sigut: “Primer la independència i després ja veurem què”. La il·lusió,
el motor, ha sigut “marxar d’Espanya”: perdre-la de vista... Bona part dels icarians no volen tant marxar d’Espanya com quedar-se en un Estat diferent, refundat...
El 80% de catalans podem arribar a compartir que Catalunya és una nació i
que val més república que monarquia. I que de ser nació n’emana el dret
inalienable a un elevat autogovern, n’emana (el) dret a decidir. Però
una part gens menyspreable d’icarians no estan disposats a assumir els costos emocionals i convivencials d’abandonar Espanya a la seva sort...
Albert Pla Nualart 23/6/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada