(arafa...)
... Com m’agradaria tenir la llibertat emparaulada tal com hi tenim la
primavera. La llibertat, la sobirania, la independència. Això seria una
ferma penyora que la justícia deixaria de fer els seus malabarismes, que
deixaria d'operar amb artimañas i triquiñuelas...
... jo dec ser molt tonto, però no entenc res. ERC, un partit
que, malgrat tenir el líder empresonat, pacta i ajuda a formar govern al
partit que el té a la presó, al partit que va defensar l'aplicació de
l'article 155. Quina contradicció! Ja ho sé, que la política no té
memòria, però una mica n’hauria de tenir. Què n’espera treure de tot
això, l’històric partit? I no per a ell mateix, sinó per al país. I si
és que han pactat d’amagat algun petit benefici, ¿de debò es creuen que
algun dia arribarà? No, evidentment que no. Però mentrestant poden anar a
remenar la cua a Madrid, i això els fa creure importants. Tot el que no
sigui la unitat dels independentistes és picar ferro fred. Però, al
capdavall, potser cal preguntar-se, ¿és ERC un partit independentista? L'hivern, que convida a estar-se a casa, a llegir i a meditar, m’ha fet
pensar totes aquestes coses. Però demà al matí, que espero que faci sol,
sortiré a veure si més amunt de Sarrià veig un ametller florit o una
mimosa tota empolsinada de sofre. I al captard, si veig algun núvol rosa
suspès a l'aire de l'alta tarda, m'ho prendré com un senyal. El senyal
d’una primavera meteorològica emparaulada i, potser, si és que em sento
una mica optimista, el senyal d'una primavera política que s'està
preparant malgrat els polítics, i que no trigarà excessivament a
arribar.
Narcís Comadira 18/1/2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada