(arafa...)
Els contraris a l’autodeterminació o a la
independència de Catalunya diuen moltes coses que poden resultar
irritants, però n’hi ha una que a mi, particularment, em treu de
polleguera: “N’estic avorrit”. “Buf, quina matraca, el Procés”. Etcètera. Aquesta mena
d’expressions es poden dir en un context informal i de confiança. Jo
mateix he dit coses similars, perquè la sensació de bucle i d’atzucac és
inevitable, i perquè en un món hiperinformat ens cansem de seguida fins
i tot de les notícies més rellevants... Pretendre que una qüestió com el Procés es resoldrà per avorriment és una irresponsabilitat.
I amb això no vull dir -només- que el sobiranisme català seguirà tenint
un paper central en la política catalana, per molt avorrida que resulti
la seva falta de progressos tangibles; sinó que, fins i tot en el cas
que ERC, JxCat i la CUP desapareguessin sense deixar rastre, les causes que van motivar la crescuda de l’independentisme ara fa set o vuit anys romandrien intactes i ben vives. El dèficit fiscal, la crisi de les infraestructures, la falta de
reconeixement identitari, la il·legitimitat de l’Estatut del 2006, la
reculada de la llengua catalana i la descarada madrilenyització de les
polítiques públiques iniciades en l’era Aznar formen part, encara avui,
de la nostra realitat...
(continuarà...)
Toni Soler 30/6/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada