(arafa...)
... Al final, la vida és una merda o és meravellosa segons què valorem. I és, en part, cert que, si no valorem gens el que tenim i valorem moltíssim el que volem, i no podem aconseguir, importarà ben poc que, objectivament, formem part del 10% més benestant: serem uns desgraciats. Però també ho és que, tenint com tenim una naturalesa condemnada a créixer, tota forma d’estancament –fins i tot la més benestant– porta a l'absurd vital. I és aquest creixement, i no pas la situació de què partim, el que ens alimenta l’autoestima. Només els errors ens poden ensenyar a trobar el punt dolç entre el passotisme falsament idíl·lic de la vida retirada i el compromís angoixant de la militant. Expressat amb tòpics de la literatura medieval, les dosis justes d'ubi sunt i de carpe diem que constitueixen el secret de la saviesa... No deixem que el compromís ens empresoni en el present, valorem el que tenim i mirem d’extreure autoestima de cada passa que fem, sabent que passarem i que l’únic que importa és deixar-ho millor als que vindran. Adobem el carpe diem amb ubi sunt... Ara, és evident que no resulta gens fàcil extrapolar quan gent innocent que sentim a prop és a la presó, quan els interessos oligàrquics trepitgen la justícia, quan la desigualtat augmenta o quan, per a tanta gent jove, ha esdevingut una quimera tenir una vida pròpia i una casa seva. Però mirant al món i mirant al passat seguim sent, la majoria de nosaltres, uns privilegiats que ho hem tingut tot prou a favor per poder créixer com a persones i com a societat. No ens ajuda gens a extrapolar fer de qualsevol realitat concreta –sigui la independència d'Espanya o la independència dels pares– un objectiu únic i urgent, perquè és llavors quan ens empresona i quan, si no l’aconseguim, la vida ens sembla una merda. Mai no ha sigut fàcil i ara tampoc ho és gens, però l’objectiu és sempre realitzable quan l'únic que s'espera d'haver-ho intentat amb totes les forces és avançar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada