(arafa<d'1any)
Ningú acaba d’encertar el diagnòstic d’aquest pessimisme col·lectiu... s'ha instal·lat la percepció d’estar en temps de resistència... Aquest pessimisme no ens mata, però ens consumeix a poc a poc... Quin és l’hemiparàsit que impedeix a
Catalunya tornar a aixecar el vol?
Per a alguns, la
mare de tots els ous és el nacionalisme espanyol, un maligne absolut
que, de passada, ens eximeix de responsabilitats... Per a d'altres, que sovint sense saber-ho alimenten el populisme, el
problema és la classe política, tota ficada en un mateix sac, una
culpabilització senzilla que permet desfogar-te sense necessitat d’haver
de pensar gaire: tots són iguals, tot és una merda, ja s'ho faran, que
no em vinguin a buscar més... De nou, és comprensible, i realment els
partits i les institucions de govern no passen pel seu millor moment,
però és que la política (i la cosa pública en general) acostuma a ser el
reflex de la societat... I un tercer grup és el que denuncia la pèrdua de valors, la
desorientació ideològica i ètica. Han caigut els grans relats ideològics
del segle XX: en la lluita mortal entre ideals igualitaris i
liberalisme individualista, hem arribat al capitalisme global; i,
mentrestant, el nacionalisme ha seguit, a parts desiguals, alimentant
monstres i cohesionant pobles. I pel que fa a les religions (clàssiques i
noves), els déus recuperen terreny immersos en una deriva sectària.
En fi. ¿Algú té alguna idea per recomençar amb il·lusió?...
Ignasi Aragay, 12.12.2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada