Des de fa molts anys la sociolingüística sap que aspirar a aconseguir
que la població lligada a un territori utilitzi per igual una llengua
petita (anomenada pròpia o vernacla) i una gran
llengua mundial sempre acaba igual: de manera lenta però inexorable la
gran llengua hi avança i la petita hi retrocedeix. Dit altrament, sap
que aquest marc o model –anomenat bilingüisme social– ni és
estable ni garanteix cap igualtat sinó que és un procés pel qual la gran
llengua es va nativitzant –va substituint la vernacla també com a
llengua íntima i personal– i la petita es va minoritzant. I jo afegiria
que és, a més, la millor estratègia per aconseguir que aquest procés
sigui paït pels parlants de la vernacla, a qui es fa creure –gràcies a
l’enorme capacitat de crear opinió de la gran llengua i la relativa
lentitud del canvi– que les dues llengües es poden mantenir i es
mantenen en igualtat (i fins i tot que la gran retrocedeix). Parlo d'un
fet universal, científicament contrastable i mai desmentit. Doncs bé, en
aquest petit país, al·ludir a aquest supòsit sociolingüístic i
aplicar-lo pertinentment a la relació castellà-català a Catalunya ha fet
que, immediatament, des de l’espanyolisme et titllin de xenòfob, i des
del catalanisme, de catastrofista... La primera acusació no sorprèn. Com més violent i autoritari
és un projecte polític, més extremista és, també, desqualificant a qui
s'hi oposa. ... Qui vol que un estat amb diverses llengües
acabi tenint-ne només una, ha de desqualificar radicalment tota anàlisi
que ho evidenciï. La segona acusació, en canvi, s’explica per raons més
complexes, subtils i reveladores. En concreto tres. 1) L’optimisme
tàctic: “Digues que va bé perquè no es desanimin”.... 2) No posar
en perill la ja precària convivència lingüística. ...Dir que l’ús del
català només pot avançar a Catalunya fent retrocedir l’ús del castellà,
tot i ser incontrovertible, genera rebuig en bona part dels catalans
castellanopensants... 3) La impotència per
posar-hi remei... La por, més que justificada, que Espanya hi vegi un casus belli del qual podríem sortir molt malparats... “No soc partidari del catastrofisme però sí de mirar la realitat cara a cara”...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada