(arafa<d'1any)
Costa molt d’assumir com a normal la distorsió diària, d’arrels seculars, amb què el nacionalisme espanyol mira la realitat lingüística catalana. Com pot ser que persisteixi i es reprodueixi, generació rere generació, aquest profund desconeixement, aquest menyspreu tan gran, no ja al català, sinó a la societat plurilingüe catalana? Com és possible que se segueixi projectant a Espanya la imatge d’una Catalunya que ofega i discrimina el castellà, cosa que està a anys llum de respondre a la més mínima prova factual?...
No es pot dir que no s’hagi
intentat trencar aquest prejudici, de totes les maneres possibles, durant dècades i dècades, en
dictadura i democràcia, des de les dretes i les esquerres, des del món
cultural i educatiu i comunicatiu i polític, rebatre aquesta falsedat
tan escandalosa. Quanta pedagogia malaguanyada. La maquinària mediàtica
cavernària, incansable i obsessiva, fa més d'un segle que no defalleix a
l'hora de sembrar la llavor de la discòrdia lingüística. La seva pluja
fina ha calat, creant la ficció d'un món paral·lel de cinema de terror
en què mestres amb pell de xai fan servir el català per adoctrinar
criatures indefenses, que tornen a les seves llars convertides en
independentistes filonazis que odien el castellà davant uns pares
horroritzats. Cal reconèixer que tenen una imaginació desbordant,
fabulosa. Han construït un enemic imaginari fantàstic que justifica el
seu implacable zel justicier.
La ficció (i la mentida) és molt difícil de combatre. Què pot fer la modesta realitat convivencial catalana contra aquest atractiu i monstruós món imaginari? La reacció comprensible de molts és dir “buenu, vale, doncs que s’ho facin!”, o bé refugiar-se en la resistència lingüística personal, o deixar-se caure pel pendent del passotisme claudicant. Sigui com sigui, costa molt la coherència de seguir intentant convèncer-los que viuen en un engany de dimensions colossals...
Ignasi Aragay, 28.11.2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada