dissabte, 11 de setembre del 2021

pd 2244 La Diada

 (Nota: avui, després de les vacances, reprenc els papers diaris = pd.)

La celebració del setge de Barcelona, l'any 1714 -una contesa entre els defensors de la dinastia dels Anjou i els de la dels Àustria- es va instituir com a festa de caràcter nacional molt després d’aquella data... la celebració no va assolir una certa importància fins al 1901, presidida amb èxit per la Unió Catalanista.

Tanmateix, uns quants historiadors es van mostrar de seguida contraris a aquesta celebració, en la qual veien -perquè llegien bé la història- una adhesió a la causa monàrquica austriacista més que a una causa republicana i catalanista. Prat de la Riba, en aquest sentit, es va mostrar contrari a celebrar aquella data, perquè preferia -i era cosa molt assenyada- que Catalunya celebrés algun rei de prestigi medieval -com Jaume I o Pere el Gran-, Pau Claris o Josep Moragues, o, anant més lluny, Roger de Flor o Roger de Llúria, encara que els almogàvers, tot i la victòria a la batalla del riu Cefís (15 de març de 1311), no fossin gaire presentables... Com sap molt bé tothom que hagi estudiat història, l’any 1714 encara no existia a Catalunya cap sentiment nacional, i el setge ho va ser en defensa d’una monarquia austríaca per a tot Espanya contra els partidaris d’una monarquia francesa...

A Catalunya hauríem de repensar quina data ens convé celebrar. ¿L’1 d’octubre? Seria més lògic, en realitat. Però encara ho seria més tornar a la idea de Prat de la Riba i celebrar abans una victòria que una derrota. Perquè no tot han estat desgràcies, a Catalunya, i ara, més que mai, ens cal una mica d’alegria.

 

Jordi Llovet 29.9.2018

diumenge, 5 de setembre del 2021

p.o. 11 Alcoholisme entre els joves

 Els botellons són notícia, però no són nous. Si de cas, el botellon es presenta ara reforçat per la seva seductora dimensió de rebel·lia generacional i de desobediència a l'autoritat, governativa i sanitària, i amb el justificant que els joves han patit el confinament i tenen l’oci nocturn tancat. El botellon ha derrotat l’autoritat però el problema no és l’incivisme, sinó l'alcoholisme. El rastre de soroll i de brutícia escampada que encara ho fa tot més sòrdid, però, és un efecte secundari. El problema és quina importància donem (les famílies, els poders públics) al fet que, per a milers de joves, el punt culminant del cap de setmana consisteixi en emborratxar-se col·lectivament fins a caure rodons. Veure'ls de dia intentar tornar a casa en un estat lamentable és una d'aquelles escenes que fan mal. En aquest país s'ha begut sempre i s’ha begut molt, i la borratxera és una mena de ritual de pas a l'edat adulta, però estaria bé que debatéssim si estem superant límits perillosos i per què.

Antoni Bassas 28.8.2021

divendres, 3 de setembre del 2021

p.o. 10 Elles i jo

 ¿què hem de fer amb aquesta gent que el que vol és la dignitat, i que només demana que les dones tinguin els drets que tenen les mascotes (llibertat i confort)? No hi ha res a fer, el món no és prou compacte per garantir els drets d’aquestes dones i aquests marits i fills que les acompanyen. Al món hi ha nens que es moren de gana i no tenim cap urgència per solucionar-ho immediatament. Ho deia Jarabe de Palo: “Puede que hayas nacido en la cara buena del mundo ”. És així. Jo alimento el meu gat estimat, ric amb la meva filla, corro amb les meves amigues, i mentrestant hi ha una dona que plora i s’esquinça la roba perquè pensa que li mataran la família perquè ella és diputada. I això és així, i jo soc aquí escrivint amb aquest ordinador on també escric una novel·la que, si tot va bé, presentaré per Sant Jordi. N’hi ha per morir de pena.

Empar Moliner 29.8.2021

dijous, 2 de setembre del 2021

p.o. 9 La civilització que sembra barbàrie

... Si anem al cas de l’Afganistan, tot apunta que el radicalisme talibà és, en bona part, una reacció ultraidentitària a la ja secular i constant intervenció estrangera al país: a violències i crims massius comesos invocant “la intervenció humanitària” (avui els drets de les dones) o “la seguretat nacional” (la del país agressor). ¿Com seria un Afganistan deixat tranquil? No ho sabem. L’octubre del 2001, envaint el país asiàtic, els EUA van iniciar una guerra que ha durat 20 anys i ha costat la vida a més de 70.000 civils. Pretenia acabar amb Al-Qaida, amb els terroristes que sota Bin Laden havien atemptat contra les Torres Bessones. Però és que Al-Qaida i Bin Laden eren el producte d'un altre conflicte (1978-1992) al mateix torturat país, en el marc de la Guerra Freda, en el qual els futurs terroristes eren aliats de Washington contra forces comunistes. Els fundadors d’Al-Qaida, inclòs Bin Laden, eren islamistes entrenats i finançats per la CIA. Ni llavors ni ara eren motius humanitaris com els drets de les dones els que movien la Casa Blanca, ¿com podria, si fos així, tenir com a gran aliat l’Aràbia Saudita? Els motius eren, llavors i ara, geopolítics: servir-se de l’Afganistan com un peó en la lluita per la supremacia mundial amb la Xina o Rússia...  La gran responsable de la misèria i desesperació del poble afganès és la criminal i persistent “intervenció humanitària” de potències estrangeres en el seu territori... En el cas de l’Afganistan, i no és cap excepció, és la pretesa civilització la que ha sembrat barbàrie.

Albert Pla Nualart 22.8.2021

dimecres, 1 de setembre del 2021

p.o. 8 Quinze anys

(dedicat a en Martí, que els ha fet fa poc)

Als quinze anys jo encara havia de sortir de l'ou. Passava les hores tancat a casa, inventant-me maneres per guanyar sempre. El meu joc preferit era escampar cromos de futbolistes pel terra de rajola i improvisar partits de lliga en què el Barça no perdia mai, un fet que a finals dels setanta demanava moltíssima imaginació. També m’empassava tota classe de lectures, sense gaire criteri. Passava de Manuel de Pedrolo a Agatha Christie sense fer escarafalls, o a García Lorca o Jack London, i exhauria les darreres hores del dia llegint al llit, sempre que no m’enxampessin els pares, compartint aventures amb els detectius adolescents de l’Enid Blyton com si jo també fos un d’ells.

Era casolà de mena, ho reconec. Però tot i així, als quinze anys vaig començar a descobrir que les coses més emocionants de la vida passaven al carrer. Fer el brètol amb la bicicleta i esperar que els pagesos tornessin de veremar per destraviar una mica de raïm del seu remolc. Anar al cementiri a jugar a fet i amagar i aprofitar el moment precís per deixar penjat el pobre que parava fotent el camp silenciosament amb aquella crueltat burleta tan intrínseca de la vida d'un poble. O empaitar les noies de la nostra quinta, amb la matusseria entranyable de l'adolescència acabada d'estrenar, fent el fatxenda davant seu per dissimular les ganes que teníem de tastar els seus llavis... entremaliadures, riures tontos, borratxeres mal païdes, trobades furtives i nits a la fresca. En resum, el que els guionistes de les sèries americanes definirien com els millors anys de la meva vida. I sí, ja ho sé, potser no són els millors, perquè de fet seria una mica trist pensar que després dels quinze tot és decadència, però sí que són aquells anys que et queden enregistrats per sempre més a la memòria, com ara m’està passant a mi. I és que, probablement, cada època té la seva gràcia, però res, absolutament res, es pot comparar amb aquells moments quan tot et passa per primera vegada.

Lluís Gavaldà 13.2.2021


dimarts, 31 d’agost del 2021

p.o. 7 Reflexions

Aquí teniu paraules sàvies d’autors que admiro. Us les ofereixo per reflexionar.

"El dolor és exactament proporcional al valor de la pèrdua". Julian Barnes.

"Poden forçar-te a dir qualsevol cosa, però no hi ha manera que t’ho facin creure. A dins teu no hi entraran mai". George Orwell.

"El desig tossut d’esperança en què em van fer créixer m’obliga a respondre amb el mateix que vaig rebre". Ángeles Mastretta.

"Aquell a qui no li és permès usar la llengua pròpia no pot ser feliç ni sentir-se lliure". Ferdinando Camon.

"Quan som feliços, la nostra fantasia té més força; quan som infeliços, actua de manera més vivaç la nostra memòria.". Natalia Ginzburg.

Sílvia Soler 26.4.2019

diumenge, 29 d’agost del 2021

p.o. 6 El monjo de Poblet

...Un monjo de Poblet ha estat acusat de pederàstia. Un turista va fer-li una foto “jugant” amb una nena de cinc anys (pel que sembla li feia pessigolles) i ho va denunciar als Mossos. El que és sorprenent del cas és que “els fets” van passar al carrer, de dia, davant dels pares, que enraonaven amb un altre monjo.

Màxima prudència, esclar. Però em sembla important, d’aquest cas, que els pares, que eren allà, no hagin presentat denúncia. No sé com actuen els criminals que toquen nens amb intencions sexuals, però no em sembla que ho hagin de fer en una plaça amb els pares presents. Els pares tenim un radar sempre alerta amb els fills. Un radar que prova de detectar tota mena de perills. Estic segura que aquests pares, mentre enraonaven, no li van treure l'ull del damunt. I estic segura que si haguessin detectat qualsevol comportament, ja no dic delictiu, sinó simplement sospitós, haurien anat a buscar la nena immediatament. Això per començar.

No estic dient que el monjo sigui innocent, perquè no ho sé. I no cal dir que no hi ha delicte que em repugni més i que tregui més la bèstia que duc a dins que la pederàstia. Però sí que estic dient que quan la meva filla tenia cinc anys quedàvem al parc o a la platja amb altres pares i criatures de la mateixa edat. Els fèiem pessigolles, mossegades als culs, abraçades... Els portàvem a coll, els perseguíem, els trèiem els mocs i els portàvem a fer pipí i caca i els eixugàvem els culets. Qualsevol que ens hagués fet una foto també ens hauria pogut denunciar.

Empar Moliner 27.8.2021