pd 2390 Creences silvestres i dreta extrema 1

 (arafa<d'1any)

Diu Yuval Noah Harari que l’Homo sapiens ha dominat els altres Homo i la resta d'éssers vius perquè pot cooperar en grans nombres gràcies a la seva capacitat única de creure en coses que només existeixen en la seva imaginació, com ara els déus o els drets humans. Les creences, enteses així, són eines de l'evolució humana...Però és també evident que la mateixa creença que ha permès evolucionar pot impedir fer-ho quan és només una herència del passat. Un pensament humanista, tal com jo el concebo, creu que ens fem més humans a través de l'evolució cultural (i, per tant, canviant de creences), i que com a espècie tenim una brúixola genètica que ens orienta en aquest procés i ens empeny –entre sotracs, retrocessos i ensulsiades– a la humanització.

... les creences són un intent de contestar a preguntes que no sabem respondre però necessitem respondre; de donar sentit a una absència de sentit que se’ns faria invivible. I que no és possible ser humà sense creences. No ens humanitza, doncs, deixar-ne de tenir, sinó qüestionar-les i modificar-les. ... Entre les teories científiques i els dogmes religiosos hi ha una terra de ningú on –si un pensament racional no la cultiva– hi creixen com plantes silvestres les creences. Hi creixen, sense tenir-ne control ni sovint consciència. D'una banda, són imprescindibles per donar sentit a la vida. De l'altra, no es té la capacitat de qüestionar-les ni de modificar-les. Així doncs, només queda defensar-les amb violència.

Albert Pla Nualart, 9.5.21

pd 2389 ¿Moisès era un cornut?

 (arafa<d'1any)

Tothom deu recordar que el Moisès de Miquel Àngel, exhibit a San Pietro in Vincoli, a Roma, porta dues banyes al front. ¿És que Moisès era un cornut —és a dir, aquell que pateix adulteri per part de la muller legítima–? Això no té cap versemblança.

La cosa ve del llarg recorregut de la Bíblia dels jueus entre les llengües semítiques, és a dir, de les diverses llengües a través de les quals ens ha arribat aquesta suma de llibres. No conec les versions llatines anteriors a la de sant Jeroni (la dita Vulgata); tampoc no tinc a mà la traducció de la Bíblia en llengua grega, dita d’Alexandria o dels Setanta, però la de Jeroni va caure en un error –en una colla, de fet– que resulta del tot inversemblant. A l’original hebreu es diu que Moisès, quan va baixar del mont Sinaí, presentava una cara “resplendent” o “amb una pell radiant”, és a dir, que fa llum, no que porta banyes.

Jeroni, en llegir la paraula hebrea corresponent, per manca de vocals va entendre keren (banya) en comptes de karan, derivat de keren i que vol dir raig de llum en aquella llengua. I així ho va escriure en la seva traducció llatina: “Qui videbant faciem egredientis Moysi esse cornutam...” Això no va durar gaire –però és el que va llegir Miquel Àngel i els seus contemporanis–, perquè la Bíblia de Cipriano de Valera ja diu, encara que sigui amb una sintaxi incorrecta: “Y veían los hijos de Israel el rostro de Moisés, que la tez de su rostro era resplandeciente...” (Èxode, 34,35). I, com és natural, quasi totes les Bíblies posteriors al segle XVI ja no parlen d'un Moisès “cornut”, sinó de “pell radiant” o “que irradia llum”. Així, la Bíblia de Jerusalem, que posseeix autoritat: “Los israelitas veían entonces que el rostro de Moisés irradiava”, i la recent Bíblia Catalana Interconfessional diu: “Els israelites contemplaven com resplendia la seva cara”...

Jordi Llovet, 8.5.21

pd 2388 Això d'anar-nos morint

 (arafa<d'1any)

“La mort em fa por”, diu un dels dos interlocutors d'una conversa –imaginària o real– transcrita per Josep Maria Espinàs en un dels textos de La vella capitana (La Campana, 2016). L'altre argumenta que el moment de la mort no li pot fer por perquè dura un instant, no hi ha temps d’espantar-se. “El que et pot fer por és anar morint”, matisa.

“Els pares no es moren un dia –observa Albert Om en el llibre El dia que vaig marxar (Univers, 2021)–. Se’t van morint. Van deixar de ser els que eren. I tu fas petits dols, a l’espera del dol final”...

Viure és anar-se morint. Tots ens comencem a morir el dia que naixem. Però quan es mor un dels nostres, ens fa l'efecte que recorrem el camí contrari: aquella persona ja no es pot morir –és l’únic alleujament entre tant dolor– i nosaltres tard o d’hora renaixerem una mica...

“Ja fa anys que camino de bracet amb vostè, senyor Temps –escriu Josep M. Espinàs–. Des que era ben petit. Però aleshores no me n'adonava. Ara vostè vol anar més de pressa que jo, me n’adono, i he de dir-li que no m'ho esperava...”. El temps se'ns imposa a l'esprint final. “El nostre pare era creient, però jo, el fill gran, no”, explica Espinàs. El dia de l’enterrament patern, es va trobar dient una cosa que no havia previst: “Em penso que al nostre pare li hauria agradat que ara es resés un parenostre”. Així ho van fer. I després de l’amén van començar a anar Montjuïc avall, memòria avall. Vida avall.

Eva Piquer, 8.5.21

pd 2387 Desacomplexats

(arafa<d'1any)

Els poders de l'Estat estan desacomplexats. Deuen pensar que cal aprofitar la conjuntura per tallar el que creuen que són les arrels del procés independentista català. No es tracta tan sols de guanyar aquesta partida, es tracta d’escarmentar i evitar que es torni a repetir. I si això posa en perill conceptes bàsics com els de justícia, llibertat o democràcia, mala sort. I si un dia Europa els renya i els diu que ho van fer malament, tant se val: feina feta no fa destorb...  Així es presenten plans per desmantellar aquelles eines i aquells miralls que reflecteixen la realitat nacional de Catalunya. Un gota a gota constant en la causa general contra l'independentisme... Són temps de desacomplexament. Alguns diran: estan desacomplexats perquè ha guanyat Ayuso. Jo penso més aviat que ha guanyat Ayuso perquè estan desacomplexats.

Vicenç Villatoro Lamolla,  8.5.21

 

pd 2386 Dels elfs a l'economia feminista

(arafa<d'1any)

...Per molt bones raons, el feminisme s'ha centrat a treure les dones de casa perquè ocupin els mateixos espais que els homes. La paritat n’és un emblema. Però cometria un greu error si no s’adonés de la crucial importància que té ficar els homes a casa... rentin plats o -més difícil i important- hagin de tenir al cap 20 coses alhora: carreguin amb part del gran pes que suposa (i que avui esclafa tantes superdones ) gestionar el dia a dia... El que fa del feminisme una ideologia central de l’esquerra és la revolució econòmica que hauria de comportar. Un feminisme radical, que vagi a l’arrel del problema, més que aspirar a masculinitzar les dones, feminitzar els homes o dissoldre els gèneres, hauria d’aspirar a crear una economia en què dedicar el temps a fer pessigolles a un nadó no sigui perdre’l: sigui productiu...

L’economia que hauria de reivindicar el feminisme se situa als antípodes de la que ara ens governa però respon del tot a la definició del diccionari: “és la ciència que estudia els mètodes més eficaços per satisfer les necessitats humanes”. Mentre que la que ens governa ens condemna a l'atur, la feminista ens dóna feina a tots, perquè entén que una feina és qualsevol esforç que contribueixi a augmentar el benestar general. Donar valor a aquests esforços és imprescindible per construir una societat del benestar... I com que no és cert que facin més feliç els esforços per ser més ric que els que contribueixen al benestar general, és la via més directa per masculinitzar aquests últims. És una economia feminista, doncs, en dos sentits: perquè afavoreix la igualtat de gènere i perquè fent que la societat doni valor als valors que tradicionalment s'han associat a les dones, la feminitza.    

Albert Pla Nualart, 2.5.2021

 

pd 2385 Díaz Ayuso, guardiana de la flama "neocon" a Madrid

(arafa<d'1any)

Isabel Díaz Ayuso ha sorprès amb declaracions com que a la capital “es pateix” molt però que això és igual perquè pots anar a un bar a fer una canya. El marc d'aquesta inversemblant campanya és el de la defensa de la llibertat, una paraula que Ayuso dispara sempre que pot i en qualsevol context... Pel seu estil insolent i sense topalls, que pot incloure tota mena de bestieses, la comparen amb el trumpisme, però el fenomen Ayuso s’explica molt millor si la connectem amb el fenomen neocon hispà. El seu cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, va ser un estret col·laborador d’Aznar durant anys, i la seva influència es nota en l'estratègia de polarització que segueix la presidenta. Ayuso va tenir un bon entrenament mentre treballava per a Esperanza Aguirre, la més brillant representant de l’experiment neocon madrileny que es va produir posteriorment a la derrota d’Aznar... El PP travessa avui una crisi d’estratègia: no sap què fer amb Vox i d’això depèn que pugui tornar a governar Espanya... Ayuso a Madrid va per lliure, i sembla que li funciona. A la rebotiga, un desig potser d’integrar altra vegada Vox... Però sota la governabilitat neocon subjau una estructura de poder oligàrquica i de classe vinculada a les principals trames de corrupció del PP -Gürtel, Púnica, etc-. Aquesta estructura clientelar s'alimenta del rescat d’autopistes, d’obres públiques i projectes faraònics, i de la massiva privatització de serveis públics...  

Nuria Alabao, 2.5.21

 

pd 2384 La causa de Vox

(arafa<d'1any)

Sento dir a alguns (bons) analistes que Catalunya és la causa de la creació i la pujada de Vox. Si la frase és textualment aquesta, hi estic d'acord. No diuen que la causa siguin els independentistes o la Generalitat o els catalanistes. Diuen que la causa és Catalunya. I em sembla cert: a Vox el que li molesta és la simple existència de Catalunya com una realitat més enllà d’un topònim indiferenciat. No és que vagi contra l’independentisme o el catalanisme. Va en contra de la catalanitat. I, òbviament, allò que no hauria ni d’existir no pot ser un subjecte polític, administratiu o cultural. No volen Catalunya ni autònoma ni independent ni amb identitat pròpia. Res. Em sembla errada la idea que Vox és una reacció extremista que neix com una resposta simètrica a altres extremismes de signe contrari. Vox està en contra de realitats centrals que molesten a la seva concepció totalitària de les coses. I Catalunya és una d’aquestes realitats. Essencial, però no pas l’única. Hi ha un munt més de realitats de tota mena que li sobren. Algú em dirà: ¿i com és que si totes aquestes coses ja existien des de fa temps, Vox no apareix i creix fins ara? Potser perquè de fet Vox ja hi era, hi ha sigut sempre. Simplement, encara no duia aquest nom.

Vicenç Villatoro Lamolla, 1.5.2021