pd 2430 El collaret de Joan Carles

 (arafa<d'1any)

De totes les informacions que estan sortint del gran crac que resulta ser el rei Joan Carles I n’hi ha una que em sembla meravellosa. Pel que sembla, el rei Abdul·lah bin Abdulaziz al-Saud (una altra perla) li va demanar que li fes, una mica, de “cap de premsa”... En Joan Carles, que, com diu la dita, és un amic dels seus amics (i un amant de les seves amants) no va dubtar. Per netejar-li la cara, el va convidar a visitar Espanya i va ser llavors quan li va concedir el “Collar de la Insigne Orden del Toisón de Oro”. Es veu que és la màxima distinció que et pot concedir el monarca. No fem acudits, sisplau.

Concedir-li aquest collaret a aquest home em sembla un acte de coherència sense precedents, una jugada mestra, perquè és una distinció cristiana (sí, sí, cristiana) que té per principis “lluitar contra l’Imperi Otomà i alliberar els llocs sants”. Estic segura que el distingit, wahhabista com és, ho devia valorar molt. Si algú té interès en alliberar els llocs sants deu ser ell... Joan Carles, doncs, si n'hagués tingut l'ocasió, li hauria pogut concedir el Sant Bistec de Vaca Sagrada a un vegetarià també amic seu, el Gran Cinturó de Castedat d’Or a alguna amant, com la Corinna, i el premi Nobel d’economia al seu gendre i la seva filla.

Empar Moliner, 22.8.21

pd 2429 Al vent del món

(arafa<d'1any)

En la vida, com en tot, es pot suspendre. I es pot no aprendre. I també es pot, en la pitjor versió de totes, no voler aprendre...

... l’únic sectarisme realment existent, i quasi fanàtic, és el que obliga a sacrificar-ho tot en l’altar del creixement econòmic il·limitat, tot vantant-se de la crisi climàtica global i el declivi –peak oil– dels combustibles fòssils, reconegut per la mateixa Agència Internacional de l'Energia (AIE) i fixat el 2006. La fantasia, gairebé mite, del creixement sense fi –"més, més, més"– en un planeta finit, amb límits biofísics i en un context d’extralimitació ecològica reconegut per tota la comunitat científica...l’any vinent farà cinquanta anys de la publicació d'Els límits del creixement del matrimoni Meadows. Un encàrrec, per cert, del Club de Roma. El 1992, vint anys després, constataven que no s’havia fet res del que s’hi recomanava, sinó tot el contrari...

Al final, terrible paradoxa postpandèmica, l'únic que ha aturat desnonaments, que ha fet reduir la contaminació de l'aire, que ha permès que es tanquessin els CIE temporalment o que ha garantit que durant un breu lapse de temps ningú dormís al carrer, no han estat decisions polítiques, econòmiques i ambientals sensates sinó el maleït covid-19. Diu ben poc de tot plegat i de tots nosaltres...

David Fernàndez, 10.7.21

 

pd 2428 La Terra té els seus límits, però la ximpleria humana és infinita

(arafa<d'1any)

A manca de tenir valors, ens conformem a tenir principis. D'aquí aquesta dèria col·lectiva que tenim des de fa uns anys pels nostres principis, és a dir, pels nostres orígens, tant en el pla físic (l'evolució humana) com en l'espiritual (l'origen de l'Univers). Quan l'interès per l'origen de la nostra espècie surt de l'àmbit científic i cau sobre les quatre coses que un ha arreplegat al llarg de la vida rep el nom de nostàlgia... Cada dia sabem més coses dels nostres avantpassats els homínids, i dels seus vells parents els hominoïdeus... Però que tots som mestissos des del primer minut no és cap secret...

La terre a des limites, mais la bêtise humaine est infinie. La frase és de Flaubert i potser explica el nostre progressiu afecte pels neandertals. 

Javier Pérez Andújar, 3.7.21

 

pd 2427 Música clàssica

 (arafa<d'1any)

Anys enrere, als festivals de música que se celebraven a tot Catalunya hi predominava la música clàssica. Hi havia encara un públic amb una educació formal i burgesa... Tot això s’ha acabat, o gairebé. Queden al Principat tres o quatre capitals comarcals, o llogarrets, en què els organitzadors dels concerts estivals han perseverat en una oferta de música clàssica, i, de fet, són ben plens. Però a la major part dels llocs en què és tradicional que s'ofereix un festival de música al temps de la calor, la clàssica ha desaparegut en favor de la música popular, rock, electrònica, folklòrica, jazz i tot el que es vulgui —també és música, òbviament—, de tot, llevat dels grans autors i les grans o petites formacions dedicades a la música “antiga”... els directors d’aquests festivals: diuen que ara la gent s’interessa per una altra mena de música i que, al capdavall, és molt lògic que no vulguin escoltar música de temps pretèrits...

El que ha passat és molt senzill: abans els joves rebien poca o molta educació musical a l'escola, o l’havien rebuda els seus pares, causa de l’afició dels més joves a la música clàssica. Ara no s’ensenya ni se sent clàssica en quasi cap escola del país. Els sembla una assignatura innecessària. Però, segons Plató i milers de pedagogs, és una de les bases de la formació de tot bon ciutadà. Corol·lari: els programadors de música estival fan el joc a la progressiva degradació de la memòria i la cultura històriques al país nostre...

Jordi Llovet, 3.7.2021

pd 2426 Com tenir menys alumnes fastiguejats i 2

(arafa<d'1any)

...

Si no menystenim l’innatisme -com fa certa esquerra- i acceptem que tenir interès i facilitat per a certes coses no depèn només de l’entorn o de com s’ensenyin sinó també de com som, té tot el sentit plantejar-se fins a quina edat l'educació comprensiva té més avantatges que inconvenients. Si fer-la més anys comprensiva no la fa menys inclusiva. El baix nivell de 3r i 4t d'ESO llasta el batxillerat, arrossega per inèrcia els desmotivats i omple la FP dels que ja se senten fracassats. ¿Quin geni va decidir que l’escola s'acaba als 12? ¿No seria millor tornar-la a allargar fins als 14 perquè sigui llavors -amb el canvi de centre- que es triï una formació més laboral o més acadèmica? Amb el benentès que ara seria obligatòria -en doble versió- com a mínim fins als 16 i que sempre, sempre, hi ha d'haver vies obertes per poder passar de l'una a l'altra. ¿Tindríem tants alumnes fastiguejats com ara?,¿malbarataríem tant de potencial?

Albert Pla Nualart, 20.6.21

 

pd 2425 Com tenir menys alumnes fastiguejats 1

(arafa<d'1any)

... El drama del nostre sistema educatiu, allò que el fa més ineficient, és que massa alumnes de cada classe no tenen interès o competència per aprendre el que els docents hi han d'ensenyar. Aquest drama, amb arrels a primària, esclata a ESO amb tota la cruesa. I és lògic que sigui així. Com més pesen els continguts -per més que s’embolcallin de competències- més se'n despengen els que ja partien amb hàndicaps des d'infantil. ¿Com s’hauria d’abordar aquesta fractura del grup classe? ¿Es pot demanar als professors el malabarisme de fer rodar tots els platets alhora? Si el grup s'ha de mantenir i ser operatiu, ¿no caldrien uns docents de suport que ajudin els ressagats? Perquè, fora d’això, només es pot rebaixar el nivell fins on calgui (o mantenir-lo donant alumnes per perduts). Tret, esclar, que no s'allargui tant l'educació comprensiva (tots junts estudiant el mateix) i es torni al vell sistema de la meva infància, en què als 10 anys un examen d'ingrés separava el batxillerat acadèmic del laboral. Que 10 anys és massa aviat, em sembla evident. Que 16 és massa tard, crec que també. I en pot ser una prova la caiguda en picat de la il·lusió per anar a l'escola (que fins als 10 és molt alta) als 13 o 14 anys. Alguns pedagogs diuen que la provoca l’abrupte tall en la manera d’ensenyar que suposa el salt a l'institut: dels mestres que posen els infants al centre als professors centrats en uns continguts que, impartits magistralment, no connecten amb la vida dels alumnes. ¿I si no és només això?... (la resposta, demà)

Albert Pla Nualart, 20.6.21

 

pd 2424 Estimats i odiats líders

(ara...mateix)

En la vida col·lectiva calen lideratges. Els grups humans es poden organitzar de moltes maneres, de forma més transversal o piramidal, més participativa o no, però al final sempre hi ha algú que es posa al capdavant. Independentment de quin sigui el sistema d’elecció i d’organització, saber liderar, fer que la gent et segueixi, que reconegui la teva autoritat, és un art i un aprenentatge. Hi ha persones que són líders naturals, n'hi ha que es forgen. I per descomptat n’hi ha de moltes menes: des del més autoritari i despòtic fins al que l’envolta una aura de bondat i generositat, del pragmàtic a l’heroic. No només la circumstància, també el caràcter fa el líder. En tot cas, el fet que tingui un poder (real o moral) és el que el fa alhora efectiu i perillós. En tots els àmbits de la vida n'hi ha, de lideratges: a la feina, a l'escola, als grups d'amics, a la família, en l'esport... També a la política, esclar...

Ignasi Aragay, 20.3.2022