(arafa...)
... És per això que em sembla que els somriures –que tant
costen, ara, perquè hi ha mig Govern a la presó i a l’exili– hi han de
seguir sent. Els que hem sortit al carrer demanant la independència,
votant il·legalment, però legítimament, hem fet una cosa sense
precedents: ser intergeneracionals. Avis i néts. Sogres que duien menjar
i joves que feien pancartes. Tot controlat. Català 'style'...
M'imagino la foto del dia vint-i-u. Em sembla
que tots nosaltres hem de tenir al cap, en tot moment, els Jordis... En aquest carrer hi veig avis, que són
els que sempre hi han sigut. I també hi veig la gent del 15-M, que segur
que hi seria, si no tingués càrrec. Hi veig moltes pancartes, en
català, amb lemes que expliquen que a Catalunya tenim pobres, molts
pobres, tot i la riquesa que generem. I que això no pot ser. Que som
republicans. Que volem votar el nostre futur...
I que quan se'n tornin a Madrid seguirem vivint en pau, tots, els uns i
els altres com fins ara, perquè l'única violència que exercim és contra
el tió.
Empar Moliner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada