(arafa...)
La decisió de batejar l’aeroport del Prat amb el nom de Josep
Tarradellas no és només una resposta ridícula
a una demanda seriosa i majoritària de la societat catalana (la gestió integral de l’aeroport); és també una intromissió en un dels
camps on els catalans -en teoria- tenim una certa capacitat de decisió,
que és el del nostre univers simbòlic. El govern espanyol ens està dient
quins catalans són els més il·lustres, quins són els que mereixen més
reconeixement. Ens està guiant per la nostra pròpia història.
Tarradellas és el model de català que ells aprecien... Hi ha molts Tarradellas... Però em temo que Espanya ja ha decidit quin és el paper històric de l’expresident: el del català bo, pactista i pragmàtic (és a dir, el que admet la seva posició d’inferioritat), el republicà a qui Joan Carles I va fer marquès... Tarradellas manté a Madrid la seva aurèola d’estadista, que ni Macià, ni
Companys, ni Pujol ni Maragall podran aspirar a tenir mai, per motius
diferents... és un “gest” cap a Catalunya que denota una miopia total, una incapacitat
absoluta per entendre de què va l’anomenat conflicte català. Quan una
part del teu territori et diu que vol l’autodeterminació, o -com a
mínim- més autogovern, el pitjor que es pot fer és decidir en lloc seu
i, a sobre, donar a entendre que ho fas perquè els polítics indígenes
són incapaços de prendre decisions...
Toni Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada