La resistència només comporta aguantar, amb patiment, esperant que allò s'acabi o fent el que calgui perquè s'acabi. La resiliència va més enllà. D’entrada, encaixa allò que trasbalsa, però, després, conscient que aquella font de neguit no pot -o no li surt a compte- fer-la desaparèixer, aprèn a conviure-hi i en neutralitza els efectes negatius amb processos mentals i canvis d'actitud. És, doncs, una adaptació positiva a una situació adversa. Tan positiva que s'arriba a dir que la persona resilient en surt reforçada.
Per
tirar endavant, necessitem ser resilients a la mort d'algú o a una
catàstrofe natural. Entre altres coses, perquè no hi podem fer res.
... el pas de la resistència (amb totes les seves connotacions èpiques) a la resiliència
(tan progre i enrotllada). És un pas que, utilitzat perversament,
permet treure el focus del botxí per posar-lo en la víctima. Simplificat
i portat a l'extrem, el concepte resiliència indueix a pensar -com tantes teràpies alternatives- que estar bé, al capdavall, només depèn de tu.
... fins a quin punt al sobiranisme li convé passar de la resistència a la resiliència, fins a quin punt el que sembla un elogi no és una presa de pèl. ¿És realisme o resiliència el que fa que tants sobiranistes estiguin passant de voler la independència a conformar-se amb més autogovern?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada