(arafa...)
En la desorientació de l’independentisme, més enllà de la pugna sobre
com s'ha de bastir la unitat estratègica, hi ha una qüestió de fons: la
crisi dels partits i de la classe política. Aquí i arreu, els partits
s’han guanyat a pols el desprestigi, igual que els mitjans de
comunicació i la justícia, o les institucions en un sentit ampli
(burocràcia, amiguisme, desconnexió amb la ciutadania)...
una opinió pública instal·lada en la contraposició entre
polítics i gent, entre partits i poble. És una idea que respon clarament
al populisme més clàssic, segons el qual hi hauria un poble (així, en
genèric) al qual els líders i els seus mecanismes de poder no escolten i
fins i tot traeixen.
És una creença perillosa que
neix d’una contraposició massa simple per ser certa. Parteix de la base
que els polítics són tots iguals. Doncs no. I que existeix un tot
homogeni anomenat poble. Doncs tampoc. Una cosa és la sobirania popular,
i una altra el poble com a absolut...
Ignasi Aragay
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada