L’historiador grec Polibi va encunyar cap a l'any 200 aC el concepte d’oclocràcia, una forma de degeneració de la democràcia en què la massa viciada, confusa i irracional ja no representa la voluntat popular i, per tant, fa trontollar la idea de govern del poble. Més de dos mil·lennis després, el populisme presenta força similituds amb l’oclocràcia: la gent, cansada d’una democràcia corrupta i d'una elit política allunyada de les seves necessitats, s'agafa a idees primàries pretesament salvadores amb la vana pretensió de capgirar les coses. Busca enemics fàcils i solucions màgiques. És un fals retorn a l'essència democràtica. Un retorn demagògic a un pseudogovern del poble.
Més que la restauració d’una democràcia autèntica, els populismes acostumen a ser el preàmbul d'un autoritarisme poc dissimulat, marcat per un lideratge fort i personalista que s'erigeix com a veu del poble incomprès. Serien com una dictadura dins d'una democràcia formal desvirtuada... la democràcia populista són ... difícils de combatre. Perquè no hi ha promeses alternatives enlluernadores que valguin... la democràcia dels estats liberals paga els seus propis pecats: haver-se deixat guanyar terreny pel capitalisme financer, haver-se deixat segrestar per una aristocràcia funcionarial, haver perdut el discurs del bé comú cedint a l’individualisme neoliberal... El populisme senzillament s’aprofita de totes aquestes febleses i mira cap a un fals passat idealitzat: ho critica tot per assolir el poder democràtic amb proclames buides i gens creïbles...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada