(arafa...)
Aquestes dues dècades del segle han estat plenes, a Catalunya,
d’esdeveniments dolorosos. Des de l'any 2006, amb la retallada de
l'Estatut, es va posar en evidència la falsedat intrínseca del partit
que llavors governava: el PSOE. I la falsedat del president del govern,
el senyor Rodríguez Zapatero. Allà ens hauríem d'haver adonat que, una
vegada més, amb l’estat espanyol no s'hi poden tenir tractes. Que et
diuen una cosa i després en fan una altra. Després, hi ha hagut
innumerables ocasions en què aquesta falsedat s’ha tornat a posar en
evidència. Ens han reprimit, vexat, humiliat, espoliat tant com han
pogut. I nosaltres sembla que no ens n’hàgim adonat. Perquè, em
pregunto, ¿com és possible que un partit, ERC, sigui capaç de facilitar
la investidura d'un president d'Espanya que té a la presó el seu líder?
¿Com és possible que ERC no recordi que el PSOE va defensar l'aplicació
de l'article 155? No, no ho recorda. O no vol recordar-ho per ves a
saber quines obscures raons. Potser només recorda que el primer
d’octubre del 2017 plovia. Ja he dit que la memòria és làbil.
... Carner, dirigint-se a l'any nou, li diu: “Quines estrenes ens daràs potser: / angoixa, amor, traspàs o revifalla”... Carner continua i diu que nou any és nou engany. Sembla que des del fons
dels seus versos vegi la nostra realitat més cruel, la de la mentida
continuada... Per Carner, sembla que l’única solució a aquest desordre d'ansietat i
d’enganys sigui allò que ell en diu la Veritat, així, en majúscula. És a
dir, Déu. Sabem que Carner era creient i, en el seu món de desconcert i
dubte, aquesta Veritat és l’última referència. Carner demana, en el seu
any nou, que la Veritat li sigui llei, certitud i pau. Llei que li
conformi la vida, certitud que li dissipi l’ansietat, i pau, que és allò
que resulta d’una vida conformada a una llei i sense ànsia...
Narcís Comadira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada