(arafa...)
... Estic d'acord amb Antoni Bayona ( "Turning point") que emprendre la via unilateral... va ser un enorme error, i que
tornaria ser-ho ara. Ara bé, també estic d'acord que el diàleg i la negociació amb els poders de l'Estat no
portaran enlloc. No sols em porta a concloure-ho el fet que això ja s'ha
assajat moltes vegades, sinó la constatació que la unitat constitueix
el mite fonamental de l’espanyolitat, de manera que la majoria de
l'opinió pública espanyola considera la possibilitat de secessió de
Catalunya com una amputació que els afectaria personalment.
Des d'aquest punt de vista ... no hi ha
alternativa a la unilateralitat, i com que aquesta tampoc no és viable,
que el que no hi ha són alternatives.
Ara bé, aquesta
és una visió a curt termini, perquè a llarg termini gairebé tot és
possible, i el mateix Bayona, en aquell formidable article, ja
proporcionava la clau: “La via unilateral [...] només pot prosperar si
compta amb una majoria social clarament hegemònica”. La situació política catalana està en un bloqueig en el qual competeixen
tres forces, cadascuna amb el seu objectiu: (1) liquidar la catalanitat
política i cultural de manera definitiva, (2) aconseguir un acord mútuament
satisfactori que ens permeti conviure més o menys com fins ara durant
una altra generació i (3) la independència. Només la segona opció té
possibilitats d’èxit a curt termini, perquè em fa l'efecte que bastaria
que Catalunya rebés una oferta mínimament satisfactòria perquè la
majoria de la població s'hi acomodés. Crec que aquesta oferta no es
produirà a curt termini i, per tant, que les tres forces estan
condemnades a una tensa espera fins que es donin les circumstàncies
perquè una de les tres aconsegueixi el seu objectiu...
Segurament d’aquí deu anys ni els uniformitzadors hauran doblegat la catalanitat ni els tercerviistes hauran estat capaços de construir el gran acord en què somnia el PSC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada