pd 2056 Llengua, nació i sobiranisme

(arafa...)

... la idea de repartir carnets de catalanitat em repugna. Aquest país serà dels que hi visquin, el defensin i el sentin seu, parlin el que parlin...  Construir Catalunya al voltant del català ha sigut i és un gran projecte -el projecte que molts estimem-, però això no el converteix en l’únic possible i legítim. Perquè se’n surti caldrà que sigui i continuï sent el que suscita més adhesions... un projecte nacional ha d’integrar: ha de fer creure als que d’entrada no el comparteixen que apuntant-s'hi viuran millor ells i els seus fills. Però continua necessitant signes d’identitat que cohesionin i singularitzin... el nacionalisme català... té molt clar que no hi haurà nació sense llengua nacional.

¿Va per aquest camí l’actual sobiranisme? No tinc aquesta impressió. Una part essencial de la seva estratègia per créixer, per eixamplar la base i arrelar en les àrees més castellanoparlants, és no qüestionar mai l’anomenat bilingüisme :  que tothom sàpiga i domini perfectament una gran llengua mundial i només una part cada cop percentualment més petita de la població sàpiga, domini i senti seva una llengua minoritària que se suposa que és la llengua pròpia del país...  ¿No ens pot passar que a mesura que eixamplem la base anem diluint la identitat que impulsa el sobiranisme?.

Quan Fabra va iniciar la seva obra codificadora, el català era una llengua popular que aspirava a arribar a les institucions. Ara s'està convertint en una llengua d’institucions que va perdent presència popular: en una llengua que, a peu de carrer, es percep com a prescindible i comença a fer nosa. Caldria que ens preguntéssim, abans que sigui massa tard, si sense aquesta nosa tenim projecte nacional.

Albert Pla Nualart