(arafa...)
Els contes de la nostra infància sempre ens donaven consells valuosos,
útils per saber com orientar-nos en la societat del moment. Les
societats canvien, i molts d’aquells consells han deixat de tenir
sentit; seguim explicant els contes, ignorant, tanmateix, la seva
intenció profunda... Un dels consells que ens donaven els contes era el de deixar senyals a
mesura que anàvem fent camí... Savi consell; ve un moment que moltes de les
persones amb qui has compartit la vida ja no hi són, i mires enrere i
et preguntes què feia jo l’estiu del 63, o del 94, o del 77. Els que
encara t’envolten no hi eren, o també ho han oblidat. I comences a
preguntar-te què en vas fer d'aquelles èpoques que no han deixat records
precisos i que semblen perdudes.
No es tracta de nostàlgia, sinó de com construïm la memòria personal. El
present és ara prou potent per envair els dies de feines, sabers o
plaers i negar el passat. Però tenir, només tenim el passat, que ens
mostra una trajectòria, que ens diu qui som, més enllà de desitjos i
fantasies.
Marina Subirats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada