| (arafa...) |
... tinc la impressió que cada vegada serà més difícil, a nivell personal, i
potser fins i tot col·lectiu, reconstruir aquestes trajectòries... El canvi ara és tan ràpid que en una vida humana podem ser testimonis
de transformacions culturals enormes, com el pas de l’ús d’un llenguatge
encara marcat per la vida a pagès, com ho era en la meva infància, a la
invasió dels anglicismes del moment actual... Però ja no escrivim cartes, sinó whatsapps, o com a molt
e-mails. Ja no tenim unes quantes fotos en paper, capaces de
sobreviure’ns, sinó milers d'imatges fugisseres, en un suport totalment
evanescent, perquè la tecnologia canvia i ja no podem sentir les cassets
i és difícil escoltar els vinils, i demà hauran desaparegut els
aparells on mirem vídeos i fotos... L’abundància de mitjans per al record ens els anul·la: hi ha poques
imatges emblemàtiques, evocadores d’una situació excepcional... Què serà, en el futur, de la nostra memòria, del nostre intent de trobar els rastres que ens expliquin per on hem caminat?
No es tracta de nostàlgia; estic convençuda que cap temps passat va ser
millor, i la prova és que les persones vivien molt pocs anys, perquè
vivien pitjor, amb més dificultats, problemes i angoixes. El que em
sobta és constatar que en cada canvi de la societat es perden coses que tenien molt valor...
L’avenç tècnic sense progrés ètic ens porta a buscar satisfacció en el
narcisisme, en l’acumulació de coses banals esborrades l'endemà per una
nova banalitat... Però em pregunto què
quedarà de nosaltres, del nostre temps, com construiran la seva memòria
personal les noves generacions, amb rastres tan evanescents com els
nostres, devorats per les mateixes tecnologies que els generen. Què
s’arribarà a transmetre al futur de la nostra forma de vida, que ens
sembla tan apassionant però està tan basada en l’usar i llençar, en
l’obsolescència permanent de tot.
Marina Subirats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada