(arafa...)
Una característica de la vida pública espanyola és la tendència a trobar
excepcional el que és normal (i normal el que és excepcional). La
presència de l'exèrcit espanyol en l'extinció del foc de la Ribera
d'Ebre s'ha presentat, així, com una cosa excepcional. No m'ho sembla. Em sembla el compliment normal d’un
contracte vigent. En el contracte amb qualsevol estat es reconeixen uns
drets i es donen uns serveis a tots els ciutadans, a canvi d’uns deures
(també fiscals). A partir d'aquí, tot el reconeixement del món a qui fa
bé la seva feina i tot l’agraïment a qui s'hi juga, a més, la vida. Però
el servei va en el contracte. El que passa és que la cultura pública
espanyola és molt poc contractual. Els serveis i els drets són vistos
com una concessió graciosa i discrecional del poder. Potser perquè la
idea del contracte remet a la possibilitat de negociar-lo, de revisar-lo
si una de les part no n’està satisfeta. A Catalunya hi ha molts
partidaris de revisar el contracte o, si no es pot fer d'una manera
satisfactòria, rescindir-lo de mutu acord. El que no apareix en cap
contracte és que la gent espontàniament ajudi el pagès de la Ribera que
s'ha quedat sense ramat. Això no és contracte. Això és solidaritat.
Vicenç Villatoro
30/6/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada