En els últims dies he parlat amb dos amics que, casualment i cadascú
per la seva banda, estan investigant en el seu passat familiar amb la
intenció d'informar-se sobre els seus avantpassats i, potser, escriure’n
alguna cosa. Tots dos volen compartir la satisfacció que els
proporciona la recerca, l’emoció que experimenten quan s’estableix una
connexió clara amb un besavi, l’eufòria d’alguns descobriments. “Resulta
que nosaltres, que som més d'aquest poble que les pedres de l'església,
només fa dos-cents anys que vam arribar-hi!”...
Per què ens agrada tant descobrir o constatar que tenim unes arrels, que només som branques d'un arbre gegantí i que per les venes ens corre la mateixa saba que als que ens van precedir?
Ens fa una il·lusió desmesurada trobar alguns trets en el rostre de la tieta àvia que reconeixem en la nostra pròpia expressió quan ens mirem al mirall. O creure que el nostre somriure s’assembla molt al de l'avi patern. D’altra banda, és el mateix sentiment que ens fa barallar-nos amistosament per atribuir al nadó que acaba d'arribar a la família les faccions que pertanyen a una branca o a l'altura dels feliços progenitors. Tot plegat es tracta d’una necessitat clamorosa de sentir-nos connectats, de saber-nos baula d'una cadena que ha travessat els segles, les guerres i la transformació del país... De vegades, els trets comuns que ens connecten als avantpassats no ens agraden: la calvície prematura, la miopia o ser més aviat baixets. Però, tot i així, aquests defectes ens ajuden a saber qui som...
Sílvia Soler, 17.12.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada