Hi ha raons poderoses per pensar que la convivència en l'espai públic
agonitza. I el fatalisme, allò de dir “la gent passa de tot”, “la gent
va a la seva”, no és fàcil de combatre, perquè la gent, sí, és, som,
així...
... no hi ha repte més indefugible que fer de la gent que viu junta en
pobles i barris, gent que convisqui, que no signori, que parli i
debati, i que, quan cal, s'abraci. Indefugible, per fer-los vivibles,
però també per salvar-hi la democràcia. És un front on ens hauríem de
fer forts contra un model econòmic que ens vol, que ens necessita,
aïllats i insolidaris...
Reconstruir la convivència passa per entendre que espai públic no és
espai desregulat, no és campi qui pugui. I que tota regulació és paper
mullat si no hi ha una autoritat que vetlla pel seu compliment i és prou
pròxima i habitual per crear complicitats amb el que queda de societat
civil en cada poble i barri. Només aquesta cooperació pot tornar a fer
de tots un espai públic que, si no, passa a ser només d’uns quants, dels
que tenen més barra. Contra un model econòmic hostil al principi bàsic
de la convivència –fer-ho tot tenint en compte els altres–, cal, més que
mai, una policia de proximitat, formada i compromesa, que faci emergir
de les ombres, que faci sentir acompanyats, els que encara se senten
responsables del que passa als seus carrers.
Albert Pla Nualart, 2.10.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada