De petits ens agradaven les pel·lícules de bons i dolents: en la meva època, sobretot westerns
i epopeies bèl·liques de la Segona Guerra Mundial. Contra el
franquisme, a més, es vivia millor (si més no en termes ideològics i
ètics). Amb els anys, la mirada va canviar. La realitat (i la ficció) es
van embolicar, vam anar copsant matisos i sabors agredolços. La cosa va
guanyar en densitat, en ambigüitat. I en interès, esclar. Hi havia
dolents molt atractius i bons refotudament avorrits. Fins que totes dues
categories van anar perdent el sentit infantil primari, substituïdes
per persones (polítics inclosos) amb alts i baixos, raons i
equivocacions, passions i defalliments. El cine feia temps que havia
deixat de ser en blanc i negre, la vida tenia una fabulosa paleta de
colors.... Per a Espanya, doncs, “el problema catalán ” està
políticament desactivat, almenys per una bona temporada.
L’independentisme, enfangat en picabaralles, els està fent la feina.
Camina com els crancs, decebent a cada pas els convençuts i foragitant
els dubtosos...
Ignasi Aragay, 2.10.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada