... Nadal uneix l’adult que som, el (més) vell que serem i l'infant que vam
ser en un sol jo que es mira aclaparat el pes de la vida, intentant
extreure’n grams de sentit, de plenitud, que la justifiquin i permetin
fer creïble la il·lusió exigida pel guió d’aquestes festes. La missió
dels fantasmes és destruir el cinisme que, com una crosta, va enfosquint
l’escena. Fer que torni a ser màgic el que un dia, enterrat sota molts
Nadals, era màgic. Tenen, però, enemics molt poderosos... els
d'aquest present pandèmic són el bombardeig constant d’estímuls, el
consumisme desaforat i un estar tips de tot que atordeix, embalbeix i
ofega desitjos i ideals. Contra això, els fantasmes pretenen el miracle
-tan cristià- que ens omplim de vida des de la virginitat: creient,
encara, que “la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”.
Quan sembla que la foscor acabarà d'engolir la llum i el fred d’enterrar
la vida, un dia -el més glaçat i hostil- el sol refà el seu camí de
fugida i fa que tot torni. No hi ha millor aliat per als fantasmes de
Nadal: ni en la foscor més intensa, ni quan tenim raons de pes per
pensar que no ens en podrem sortir, hem de deixar de creure que,
enterrada sota tones de desolació -d’un escepticisme tan intel·ligent
com mal informat-, la vida batega i espera els rajos propicis per treure
brots verds...
Albert Pla Nualart, 2.1.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada