...
m’adono de fins a quin punt ha arrelat el sentiment que com a humanitat
estem en un hivern, en una foscor, sense sortida. És, en bona part, una
crisi d’autoestima: hem deixat de creure’ns prou savis, diligents i
solidaris per afrontar col·lectivament els reptes que ens assetgen, i
ens aferrem aïllats a un benestar precari i amb els dies comptats.
Estrafem il·lusió davant els nostres fills i els maquillem com podem un
futur que veiem molt negre. I se’ns fa molt difícil creure que els
fantasmes de Nadal, per sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en
què ens hem convertit persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants
desesperançats del passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar
tenint prou energia i generositat per construir un futur millor? Jo
crec que no i estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del
passat ens diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no
deixen penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns
comencen a viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se’ls
descongela la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest
Nadal, ni el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb
l'ajut dels seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.
Albert Pla Nualart, 2.1.2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada