E.E. 117 NIT DE NADAL 1895

 Nadal és la festa de l’hivern i de la nit. El seu nom evoca de seguida una visió de tenebres espurnejades de neu i de fogueres de pastors; i allà lluny, molt lluny, una cova misteriosament il·luminada, el Nen blanc i nuet damunt les palles, escalfat per l’alè del bou i de la mula, la Verge Mare amb mantell blau fent costat al Nen i contemplant-lo, Sant Josep recolzant-se en la vara florida a l'entrada de la cova, i davant d'ella i caminant cap a ella reis i pastors guiats per estels i per àngels que canten i es posen sobre l’establia meravellosa. [...] Si arribem a saber tanta història que podem reconstruir un plànol de Betlem i de la seva rodalia amb la posició exacta del portal o de la cova de la Nit del Naixement, i indagant minuciosament els costums i manera de viure d’aquells temps creiem haver ressuscitat el fet en la seva actualitat, en la seva necessària limitació positiva... ¿què veurem llavors? Res, o allò que és menys de res, una cosa insignificant. I, en canvi, un nen amb els ulls grossos imaginatius es posa davant el pessebre que ell mateix ha muntat amb petits trossos de suro, molsa, anacròniques cases de cartró i desproporcionades figures de fang mal pintat... i aquell nen ho veu tot : veu allò que els historiadors i arqueòlegs són incapaços de fer-nos veure: veu la Nit de Nadal en la seva única realitat i en tota la seva divina poesia; i a l’apropar-se fervorosament als seus llavis aquell trosset de guix que per a ell és el Nen Déu, l’adora de veritat i sent el diví com mai no podrà adorar-lo ni sentir-lo el filòsof a seques contemplant totes les meravelles de la Naturalesa i de l’art, ni baixant vers els més profunds racons de l’esperit. Ai d'aquell que en aquestes coses no sent sempre dins seu alguna cosa de nen! ¡Ai d'aquell per qui la Nit de Nadal hagi arribat a ser una nit com les altres, i no percep l'aroma que aquesta gran flor d'hivern escampa encara fins nosaltres a través de tants segles! [...] Delectem-nos, doncs, en la Nit de Nadal com a nens o com a pastors; deixem-nos penetrar de l’inefable encís que ve suspès en les fredes ones de la seva atmosfera; banyem-hi la nostra ànima per tal de restaurar la innocència i la frescor dels nostres sentiments. [...] ¿Per què, doncs, entristir-nos en l’estació nua del nostre esperit i desesperar-nos en les tenebres? No. Qui sap si en el fons de la terra gelada es prepara ja el primer estremiment de la primavera!, qui sap si del fons de la nit fosca està a punt de brotar el primer raig del nou dia...!

Joan Maragall, 24.12.1895