pd 2043 La màquina

(arafa...)

En un hotel coincidim amb una jove parella xinesa, que no parla altra llengua que la seva. Però, immediatament, treuen de la butxaca una petita màquina, no més gran que un mòbil, que tradueix entre llengües d'una manera ràpida, efectiva i -pel que veig- molt precisa, parlada i per escrit. Gràcies a la màquina, mantenim una conversa del tot fluida. Només hi ha un problema: entre les llengües que tradueix la màquina no hi ha el català. Funciona en castellà, en italià, en francès, òbviament en anglès... Però no (encara) en català. I si la màquina té futur, que crec que en té, ser-hi o no ser-hi és molt important. En principi, la màquina va a favor de la pluralitat lingüística. Per a les llengües que hi són, és una garantia de supervivència, perquè elimina la idea de les dues o tres llengües franques universals que és imprescindible conèixer per anar pel món. Totes les llengües que pot traduir la màquina passen a ser igualment útils. Entre les que hi són, no hi ha jerarquia. La llengua pròpia deixa de ser un límit. Però, en canvi, la màquina és letal per a les llengües que no hi són. La traducció va a favor de les llengües petites. Però hi han de poder accedir. I no és una qüestió de nombre de parlants. És una qüestió de poder.

Vicenç Villatoro

 

pd 2042 Els tres reis

(arafa...)

... la suposada raça del tercer dels Reis, l’anomenat, segons una tradició molt tardana, Baltasar. La primera cosa que convé puntualitzar és que mai cap criatura d’enlloc on se celebra aquesta festa s'ha adonat que, com succeeix encara arreu, el rei negre fos un home blanc mascherato. Per sort, la innocència de les criatures les fa estàlvies de tota mena de sospita. Ni creuen que Baltasar sigui un blanc maquillat, ni que els reis blanc i ros portin barbes postisses: s'ho empassen tot, i aquesta és la gràcia.

Però hi ha més coses. L ’Evangeli de Mateu diu que “després que Jesús va néixer a Betlem de Judea [...] vingueren uns savis d’Orient” a adorar Jesús i oferir-li uns presents que eren considerats “reials” a l'època: or, encens i mirra. No diu que fossin reis, sinó savis... Ara bé: ¿d’on caram venien? L’Evangeli diu que d’Orient, i això pot significar que vinguessin de Mesopotàmia o de la frontera amb Aràbia, que cauen a l'orient de Palestina. Si venien d’Aràbia -encara que hi ha Bíblies comentades que els fan venir de Pèrsia, fet improbable per massa apartat de Judea-, llavors és pràcticament impossible que fossin blancs o negres. Però tot això no acaba de lligar, perquè eren professionals de la màgia -molt estesa, certament, a Babilònia i a Pèrsia-, i aquest era un ofici semisacerdotal   En suma: el més probable de tot, per qüestions de distància, és que fossin àrabs jueus, i llavors hem d’acceptar que eren homes de pell torrada, potser olivàcia, però en cap cas amb barbes blanques, rosses encara menys, i de pell negra menys encara.

La tradició cristiana no va presentar Baltasar com un home negre fins al segle XV, i va fundar el mite que els reis eren tres, i que corresponien a les tres edats de l’home, i... de tres continents! Si anem als orígens del mite, que es troba a Mateu, només podem estar segurs que eren orientals, potser tres i potser una vintena, i cap de blanc, ni ros, ni negre. O sigui que les desfilades dels Reis són una pura invenció, per a delícia de les criatures.

Jordi Llovet

pd 2041 Carbó per a tothom

(arafa...)

...Som en un d’aquells moments històrics, tan mediterranis, en què la societat va per davant dels poders públics, en què les elits polítiques no només no resolen problemes sinó que els emmerden amb batalletes de curta volada que només tenen sentit des de la mesquina lògica partidista...

Carbó al sobiranisme (en general) per no tenir una estratègia unitària. I per malbaratar la victòria electoral de fa un any en tripijocs i malabarismes... I per mantenir una retòrica revolucionària mentre s’acaten el 155 i les sentències judicials. Carbó també als comuns, per la seva indefinició constant... Carbó al PSC per callar i obeir davant del PSOE. Carbó a Ciutadans i al PP per estimular el conflicte a Catalunya i la catalanofòbia a Espanya.

També hi ha d’haver carbó per als qui podrien parlar i han callat. Per als qui han (hem) parlat massa, o massa precipitadament, enduts per l’eufòria o per la ràbia. ... Per als qui la presó o l’exili d’amics o coneguts ens ha fet més febles i més cagadubtes. I també per als arrogants que tot ho haurien fet diferent, els que creuen que fora del seu petitíssim cercle només hi ha estupidesa, traïció, o totes dues coses. Per als que pretenen salvar-nos de nosaltres mateixos. Per als que davant de qualsevol discussió només saben dir “Marxem ja”, com si l’octubre del 2017 no hagués existit. Carbó per a tots, doncs. I benvingut sigui, si a més de càstig significa també reflexió i represa. Però voldria trencar la transversalitat d’aquest article recordant  que d'entre tots els esmentats prèviament n’hi ha uns quants que ja no tenen por del carbó, ja no el necessiten: han rebut el càstig de forma preventiva, i tornen a passar el matí de Reis lluny dels seus fills a causa de les togues negres dels jutges carpetovetònics, de la tinta negra de la premsa sense escrúpols, de l'ànima negra dels polítics d'una certa Espanya que també és negra com el carbó,...

Per tant, a tots els aficionats a repartir culpes i medalles, a penjar llufes, a difamar cegament i a cobrir de merda, seria un detall que deixin una estona en pau els que estan patint les conseqüències de tot el que ens ha passat l'últim any. Encara que només sigui avui.

Toni Soler

 

pd 2040 Fragments de dietari 2

 (arafa...)

... Un any més. Comença l'any i no podem pas dir que prometi gaire. Segurament més desgràcies que coses agradables. Més injustícies que justícia. Nadal ha estat trist. Els nostres presos i els nostres exiliats ja el celebren així per segona vegada. Només hi ha l’alegria que la gent no es cansa d’acompanyar-los, de prop o de lluny, físicament o mentalment... Miro el final de la Missa del Gall, retransmesa per TV3. Una mica trista i ensopida, m’ha semblat. He trobat a faltar alguna nadala al final, o bé un esclat de l’orgue nou. Res...

A casa tenim un pessebre petit. Suro, molsa, quatre branquillons d'avet que fan d’arbre, un camí de neu, feta amb sal grossa, per on van cap al portal mitja dotzena de pastors, una bassa, feta amb paper d'alumini, on renta una dona i per on neden dos aneguets. I una caseta al fons, voltada d’aviram. En un racó una mica amagat, el caganer, que mai no hi falta perquè és el símbol de la carnalitat del Misteri de Nadal. ¿O és que algú es pensa que el Nen Jesús no feia caquetes? ... Al nostre portal, a part de Josep i Maria i el Nen, hi ha, com cal, el bou i la mula. Per a mi sempre han estat simbòlics. Tots dos estèrils, s’estan allà, impertèrrits, i escalfen una mica els peuets del Nen amb el seu baf. I l’àngel, que, en aquesta història, hi té un paper important. Ell va anunciar a Maria que seria Mare de Déu, i, als pastors, que el Nen havia nascut. I va parlar amb sant Josep que no es sorprengués del Misteri...

(nota: consultar el pd 1885 per veure el final de l'article, si t'interessa...)

Narcís Comadira

pd 2039 La revolta dels "idiotes"

(arafa...)

“La gent és idiota!” I, anant a l’etimologia grega, idiotes, “ciutadans que només viuen pendents dels seus afers privats i no participen ni s’interessen per la vida pública”. Però, per això mateix, l’equació gent = idiota és falsa. La gent pot ser moltes coses. La gent pot ser meravellosa. El que ens ha d'alarmar -i hem d'intentar canviar- és que a les societats occidentals del segle XXI, fuetejades pels vents de la globalització neoliberal, hi hagi tant de ressentiment, estancament vital, prejudicis, informació esbiaixada i visceralitat, i hi hagi, en conseqüència, tants idiotes...

La salut d'una democràcia no depèn del fet que cada X temps els seus adults votin, tot i ser imprescindible. Depèn del grau de compromís i implicació en els afers públics dels ciutadans. Tot el que fa que vagi a més l’enforteix; tot el que fa que vagi a menys la debilita. I és evident que ara l’està debilitant un model econòmic, cada cop més desfermat, que ens empeny a viure ignorant-nos, envejant-nos; que armat d’entreteniment i publicitat devora el poc temps que ens queda i ens conmina a “gaudir” mantenint-nos bells i joves. És el mateix model que escalfa el planeta, el mateix que va fent els rics més rics i els pobres més pobres...

Albert Pla Nualart

pd 2038 Un Nadal desconstruït 2

 (arafa...)

Continuació...

Aquest Nadal és especialment desconstruït i trossejat: Catalunya, Espanya, el món, es troben en un final de cicle, ple d’amenaces i conflictes, d’incerteses i pors... esperant l’arribada d’un temps nou que ens permeti recomençar-ho tot. Un temps que encara no arriba, encara no arriba... sabem prou bé que mirar enrere no solucionarà els nostres problemes, que cal mirar endavant, únic camí possible, i construir nous símbols per a uns nous projectes col·lectius.

Tanmateix, cal morir per tornar a néixer, ens diu el poeta, i aquest temps nostre encara no mor del tot; cada dia es fa més evident que cal un gir enorme en la nostra manera de viure, i uns nous valors van sorgint arreu; som a la gestació d'una societat diferent, esperem que millor, amb uns objectius que es van dibuixant a l'horitzó: una etapa de respecte, d’igualtat, de bondat i de mirar endins més que d’acumular riquesa. Una etapa que els més joves ens assenyalen, ens reclamen, ens exigeixen, i que potser nosaltres no som capaços de crear, però que ells i elles assoliran sens dubte, perquè saben que sense aquest canvi no hi haurà vida possible; l’etapa d’una societat realment solidària i cuidadora. I així podran reconstruir, esperem-ho, la trobada ritual entorn de la vella màgia del solstici d'hivern.

Marina Subirats

pd 2037 Any nou

(arafa...)

Aquestes dues dècades del segle han estat plenes, a Catalunya, d’esdeveniments dolorosos. Des de l'any 2006, amb la retallada de l'Estatut, es va posar en evidència la falsedat intrínseca del partit que llavors governava: el PSOE. I la falsedat del president del govern, el senyor Rodríguez Zapatero. Allà ens hauríem d'haver adonat que, una vegada més, amb l’estat espanyol no s'hi poden tenir tractes. Que et diuen una cosa i després en fan una altra. Després, hi ha hagut innumerables ocasions en què aquesta falsedat s’ha tornat a posar en evidència. Ens han reprimit, vexat, humiliat, espoliat tant com han pogut. I nosaltres sembla que no ens n’hàgim adonat. Perquè, em pregunto, ¿com és possible que un partit, ERC, sigui capaç de facilitar la investidura d'un president d'Espanya que té a la presó el seu líder? ¿Com és possible que ERC no recordi que el PSOE va defensar l'aplicació de l'article 155? No, no ho recorda. O no vol recordar-ho per ves a saber quines obscures raons. Potser només recorda que el primer d’octubre del 2017 plovia. Ja he dit que la memòria és làbil.

... Carner, dirigint-se a l'any nou, li diu: “Quines estrenes ens daràs potser: / angoixa, amor, traspàs o revifalla”... Carner continua i diu que nou any és nou engany. Sembla que des del fons dels seus versos vegi la nostra realitat més cruel, la de la mentida continuada... Per Carner, sembla que l’única solució a aquest desordre d'ansietat i d’enganys sigui allò que ell en diu la Veritat, així, en majúscula. És a dir, Déu. Sabem que Carner era creient i, en el seu món de desconcert i dubte, aquesta Veritat és l’última referència. Carner demana, en el seu any nou, que la Veritat li sigui llei, certitud i pau. Llei que li conformi la vida, certitud que li dissipi l’ansietat, i pau, que és allò que resulta d’una vida conformada a una llei i sense ànsia...

Narcís Comadira