Ja no ens indigna només la fam, sinó el fet que algú hagi decidit que aquest grau de fam és el que ens pertoca. El flux infinit de vídeos de menjar als telèfons no és cap entreteniment, és tortura visual. Bombons de xocolata, pa acabat de fer, cascades de carn… ostentant el triomf d'un món que no reconeix la fam. Jo no demano un àpat calent ni un menú variat, només demano que les llenties no siguin la llei. Això no és pobresa. És fam calculada, dictada per decret militar, dissenyada per un poder que controla fins i tot la gana.
El que sento no és només fam, és una erosió lenta, interior. No deixa blaus a la pell, però devasta l’ànima. Això no és viure. És una forma freda de mort… sense sang, sense soroll, sense testimonis, sense titulars...
Israel ha perfeccionat l'art del control absolut: sobre estómacs, ments, cors, aules i sales d’hospital.
Ens fa interpretar el que ens resta de vida com a experiment de cuina fracassat. Això no és sols una ocupació: és un sarcàstic gestor de subministraments...
