En el cas de Catalunya, els impulsors d’aquests tipus de vot o de l’abstenció volen mostrar un descontentament respecte al comportament dels partits independentistes en tant que no han complert les expectatives que havien generat, especialment després dels fets d'octubre del 2017.
És aquesta una actitud que no costa d’entendre. L'actual situació de confrontació permanent entre els dirigents de les organitzacions independentistes crea decepció, desencís i dispersió en una part de la ciutadania. De fet, cap partit polític, ni ERC, ni Junts, ni la CUP, tampoc l’ANC, ofereixen avui dia un projecte prou realista en relació a l'emancipació del país. Després de l'èxit que significà l’1 d’octubre de fa més de cinc anys, quan un moviment pacífic i democràtic derrotà l'Estat de forma clara, els polítics no van saber gestionar el període postreferèndum. La desunió posterior ha erosionat el projecte col·lectiu com el relat teòric...
Les raons esgrimides a favor del vot nul, del vot en blanc o d'una pretesa “abstenció militant” de càstig als partits s’entenen bé, però les conseqüències pràctiques d’aquest comportament electoral s’entenen encara més. Deixant de banda l’argument dels que es pregunten: “Què hi fem al Congrés i Senat espanyols?” Ens agradi o no, és en aquestes on es decideixen la majoria de polítiques que més afecten la vida pràctica dels catalans... (continuarà)
Ferran Requejo,18.6.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada