pd 1836 Una actualització del model lingüístic des de l'optimisme oficial

(arafa...)

...Una immersió només teòrica

...  El gran drama del català a l’escola és que no para de retrocedir. I això aquest document simplement ho ignora (li preocupa molt més fer passos cap al multilingüisme). I per què retrocedeix? Doncs perquè allà on la pressió social del castellà és molt forta -la majoria de centres- la immersió és més teòrica que real.

L’autonomia dels centres

...  allà on la immersió hauria de ser més forta, és on serà més tènue. Cal ser docent de català en certes escoles per comprendre que convivència i immersió són sovint objectius incompatibles en la Catalunya del segle XXI. I quan són incompatibles la majoria dels docents prioritzen -aplicant un criteri que mai gosaria criticar- la convivència.

Aquest és l’autèntic drama per al futur del català i per a la diversitat lingüística. Una diversitat, per cert, que s’acaba de menystenir ensenyant àrab als amazics o urdú als balutxis, o amb l’obsessió -que tard o d’hora serà malson- que tots acabem parlant l’anglès com nadius.

Albert Pla Nualart

pd 1835 Article per ser llegit com un discurs

(arafa...)

... Les diferències polítiques no poden ser pretext per deshumanitzar-nos. És des de l’empatia i la comprensió cap a les raons i sentiments de l’altre que vencerem. És així com Catalunya vencerà. La democràcia vencerà... L’aconseguirem plegats. Decidirem junts, amb respecte a la diferència, a la minoria, sigui quina sigui. Decidirem a les urnes. Cada dona i cada home, un vot. Aquest és l’únic camí. No hi ha d’haver vencedors ni vençuts. Ja ho sé que ara, amb presos polítics i exiliats, costa molt d’acceptar aquesta fraternitat. Però el més revolucionari -i el més difícil- sempre és la fraternitat, l’única capaç de trencar les barreres mentals que ara ens tenallen. L’única capaç de superar les injustícies que ens revolten...

Ignasi Aragay

pd 1834 El que no va poder ser

(arafa...)

Fa pocs dies el president d’Aragó, Javier Lambán, deia que els separatistes són excloents, supremacistes autoritaris i neandertals polítics. Ho va dir perquè aquestes paraules són rendibles i perquè dir-les amb regularitat és part del contracte polític que s’estableix a Aragó: la catalanofòbia és un requisit imprescindible, si es vol fer carrera política​...​ els polítics aragonesos van trobar en Catalunya la distracció perfecta per no abordar problemes com l’envelliment o la despoblació de grans zones de la regió que són a hores d’ara irrecuperables... també la voluntat d’amagar el català, de no dotar-lo de cap mena de reconeixement fins que desaparegui. Aragó és un petit resum d’Espanya... hi ha una part vivencial i política compartida entre la Franja, el País Valencià i les Illes -i excuso dir la Catalunya Nord-, pel que fa a l’únic motiu de debò pel qual em sembla imprescindible la independència: la pervivència d’una cultura i una societat, la possibilitat de projectar-se en el futur d’una manera plausible... Que la política catalana sigui un desastre, mira, encara es pot entendre perquè mai no ha tingut poder de debò i aprendre a caminar pela els genolls a tothom. Que la justícia espanyola hagi respost amb presó; que els mitjans hagin escarnit les demandes de diàleg, deshumanitzat una societat i aquissat la ultradreta; i que, finalment, la política ens hagi descrit com a neandertals, supremacistes, autoritaris i excloents, no és res més que la confirmació d’una vella premonició. Tant de bo no hagués estat certa.

Francesc Serés

pd 1833 Negociar a Lledoners

(arafa...)

Ciutadans diu que és una barbaritat negociar uns pressupostos a la presó, i que això no passaria en cap país democràtic seriós. Tenen tota la raó. No passaria, perquè en cap país democràtic seriós uns líders que tinguessin la representativitat popular i l’autoritat política necessàries per negociar un pressupost serien a la presó i a l’exili. Si en un país democràtic seriós un polític hagués comès un delicte real, jutjat i condemnat, seria a la presó, però no tindria ni la representativitat ni l’autoritat moral necessàries per poder negociar res. Els seus electors els hi haurien retirat. I si no hagués comès cap delicte real, només hagués actuat políticament segons el mandat refermat dels seus electors, no seria ni a la presó ni a l’exili. És una barbaritat que es vagi a negociar a la presó, perquè és una barbaritat que gent amb capacitat de negociar sigui a la presó o a l’exili. Expulsar, silenciar i empresonar els qui representen l’opinió de gairebé la meitat dels ciutadans d’un territori (com a mínim) no és una pràctica comprensible en cap democràcia seriosa. Tenen tota raó, els de Ciutadans. El que està passant és esperpèntic. Però la solució és molt senzilla. Que no siguin a la presó, que no hagin de ser a l’exili.

Vicenç Villatoro

pd 1832 Quan arriba l'hora d'assumir que ets vell

(Parla de Diana Athill) ... quan va fer 71 anys va entendre que estar per damunt dels setanta era ser vell i va creure que havia arribat l’hora de fer-se’n a la idea. Havia entrat en una última etapa i, de cop, una primera constatació: havia deixat definitivament de ser un ésser sexual, una condició que no sempre l’havia feta feliç però que ella havia considerat central en la seva existència... L’editora tenia clar ... que som mortals. Sostenia que viure és arrossegar-se cap a la mort. I que, així que passes dels vuitanta, qualsevol minut és temps regalat i ja no tens dret a queixar-te, si et toca morir. “És massa evident que la vida funciona en els termes de l’espècie, no de l’individu -va escriure-. L’individu només ha de néixer, desenvolupar-se fins al punt en què sigui capaç de procrear i després deixar-se arrossegar cap a la mort per cedir el lloc als seus successors”...

Eva Piquer

pd 1831 Tot seguirà igual? (i 2)

(arafa...)

El moviment catalanista, avui independentista, segueix sent un moviment de protesta. ¿No té full de ruta? ¿No té estratègia? Com demostra cada dia, continua tenint l’estratègia de sempre: la protesta. ¿Pot tenir-ne avui una altra? ¿Esperar a la presó i a l’exili que li proposin un nou Estatut d’Autonomia? Però, ¿de veritat tot seguirà igual?...  Quan la confiança cau, cau, i es necessita fer coses molt grosses per recuperar-la... ¿Confia el nou president Sánchez que ho resoldran els independentistes conversant amicablement amb la ciutadana Arrimadas? ¿Com pensa la democràcia espanyola treure’s de sobre la llosa d’haver tingut empresonats polítics catalans i veure’ls condemnats per motius que són inacceptables per a la justícia europea? ¿Pensa recuperar la confiança amb un indult? ¿Una amnistia? ¿Alguns cèntims per arreglar carreteres i aquí no ha passat res? Segons el tam-tam local el moviment catalanista ha naufragat per no haver aconseguit la independència. ¿No deu ser la Constitució del 78 la que està a punt de naufragar?

Amadeu Cuito

pd 1830 Tot seguirà igual? 1

(arafa...)

El moviment catalanista no ha sigut mai insurgent. Les seves manifestacions unilaterals no han deixat mai de ser purament simbòliques. L’endemà de declarar la República Catalana, Macià no va fer el mínim gest per imposar-la i va acceptar ser investit president d’una futura autonomia. Quan el 6 d’octubre del 1934 Companys va declarar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, no va pas treure els canons al carrer per imposar-lo, els va treure en canvi el general Batet, que a diferència d’Astúries no va haver de disparar un sol tret per empresonar el govern i suspendre l’Estatut. L’any passat, el president de la Generalitat va desobeir les lleis vigents convocant un referèndum i, en vista dels resultats, el Parlament -en un altre acte simbòlic- va proclamar que Catalunya esdevenia un estat independent en forma de república. Igual que les altres vegades, el govern espanyol no va haver de fer front a cap resistència per destituir el govern, dissoldre el Parlament i suspendre l’autonomia. Tot continua, doncs, igual...

Amadeu Cuito