pd 2447 Joves sense pis

(arafa<d'1any)

Anar-te’n a viure pel teu compte o en parella és el pas decisiu per a l'emancipació. És el que et permet trencar definitivament el cordó umbilical familiar. Quan abandones la llar, ets tu davant el món, t’has d’espavilar en el dia a dia. Depens dels teus ingressos i experimentes, ara sí, la llibertat de ser responsable de tu mateix... Quan no pots trencar el lligam amb els pares, quan no pots volar del niu, no hi ha projecte de vida que valgui, no hi ha expectatives. Només hi ha supervivència, ràbia (carn de canó dels discursos populistes ultres), desorientació, inèrcia, incomprensió. La sensació és que per molt que t'esforcis, per molt que estudiïs, sempre estaràs a la corda fluixa, anant d’un pis a un altre, ofegat.

És veritat que els estàndards materials d’avui (de consum, benestar, lleure) són superiors als de fa mig segle. La generació dels boomers vam fer un gran salt endavant perquè veníem de la misèria de la postguerra. En tot cas vam progressar. Ara parteixen de més amunt (cotxes, viatges, mòbils, restaurants) però saben que aniran enrere, que no podran progressar com els pares, ni tan sols mantenir el seu nivell de benestar... El resultat és la frustració i l’angoixa entre els joves, la inestabilitat de les relacions personals, l’allargament d'un estil de vida juvenil, l’ajornament sine die de la maternitat/paternitat, el desencís amb el sistema...

Ignasi Aragay, 25.7.21

 

pd 2446 El salt mortal cap a l'estat

(arafa<d'1any)

... L’independentisme s’inflama quan l’autogovern s’encalla i retrocedeix. Desinflamar-lo passa, doncs, per fer que avanci. Si avança, el “suflé” sempre baixa, però ni tan sols amb una repressió incompatible amb la democràcia, la societat catalana ha renunciat a la nació, que té el seu símbol més visible en la llengua. En el seu salt cap a l'estat, el neoindependentisme, que és de base benestant, hi té molt a perdre i té, també, les de perdre davant un espanyolisme irracional, violent i feixistoide que el castiga des de l’Estat profund... Els canvis polítics fan de molt mal predir. Però hi ha un fet indissimulable: en el mentrestant la nació es va afeblint...

La nació és el pòsit de la història, però com els boscos mil·lenaris cal conrear-la i protegir-la; i més quan els vents de la globalització neoliberal -letals per a la diversitat- bufen tan fort... no hi ha res com la salut de la llengua ... Deixar-la morir per “ampliar la base” és el millor servei que es pot prestar a l’espanyolisme.

Albert Pla Nualart, 25.7.21

 

pd 2445 La Corona d'Aragó

(arafa<d'1any)

Considerar que la Corona de Castella sempre va ser dolenta i la d’Aragó sempre exemplar és una exageració que no resisteix cap anàlisi històrica diacrònica. Hi ha hagut de tot a cada lloc: Joan d’Àustria va fer molt bon paper a Lepant i, per contra, els almogàvers catalans i aragonesos van fer un paper força indigne durant les campanyes militars per la Mediterrània; en canvi, Aragó va posseir uns furs i unes corts molt eficaces, mentre que les corts de Castella no van servir per a gairebé res durant segles de monarquies d'origen austríac i francès...

“Mai aquestes dues províncies (Catalunya i Aragó) van acceptar els mètodes de la Inquisició [...] No va ser per una idea de llibertat religiosa o de tolerància filosòfica. No creien que fos un error defensar la fe cristiana, ni tan sols cremar els heretges; al contrari, creien que hi havia raons per cremar-los. Però, enmig d’aquesta participació en el fanatisme que esqueia a l’època, els aragonesos van estar-se d’aplaudir tal mena de càstigs per un principi de llibertat civil”. I hi afegeix que condemnar algú sense escoltar els defensors, torturar homes i dones lliures, arrencar la confessió dels acusats amb suplicis o confiscar els béns dels culpables, tot això era “contrari a les llibertats que havien heretat dels seus pares i contrari a les lleis de la Corona d’Aragó”. Naturalment, trobaríem fetes i gestes que anirien en sentit contrari, però avui hem volgut lloar la tirada a la democràcia de la corona de la qual nosaltres, catalans, vam formar part. (Abel François Villemain, Tableau de la littérature du Moyen Âge en France, en Italie, en Espagne et en Angleterre, París, Didier, 1851.)

Jordi Llovet, 24.7.21

 

pd 2444 Abril

(arafamoltemps)

Ha passat Setmana Santa, amb la seva alegria de Rams, amb el Dijous Sant, que abans era festa, amb la celebració del Sant Sopar i amb l’angoixa de l'Hort de les Oliveres, amb traïció i aldarulls. Jesús és pres i té lloc la nit terrible de la vexació, els assots, la flagel·lació, les escopinades. Sant Pere nega Jesús tres vegades, canta el gall, i el deixeble plora amargament. Ha passat Setmana Santa, amb el Divendres Sant, que encara és festa, amb la pujada al Calvari i la crucifixió, la túnica que els soldats es sortegen, els lladres també crucificats, i aquell crit que fa tremolar la terra: “ Elí, Elí, lemà sabactani?! ” (Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?) I la tenebra, i el vel del temple que s'esquinça. I Josep d'Arimatea que s’acosta per fer-se càrrec del cos i el sepulcre nou, i els soldats que el guarden. I Dissabte Sant, quiet, temps d'espera i de desconcert. I ha passat el Diumenge de Pasqua. I les Maries que corren al sepulcre i el troben buit. I l’àngel que els diu que Aquell que busquen ha ressuscitat. I ha passat també el nostre Dilluns de Pasqua. La festa profana després de la intensitat dels dies sagrats. Ja ha passat tot...

El renovellament que somio per a Catalunya és un renovellament primaveral. És l’esperança que treu brots nous i que ens ha de portar a una plenitud que ens faci sentir orgullosos d'allò que som. Jo, que ja sóc una mica gran, he vist massa coses desagradables, des del franquisme corrosiu dels cervells i els cors dels catalans fins a aquella Transició tan equivocada i tan celebrada que va posar les bases del desastre actual. I encara hi ha qui creu que es pot tornar a intentar una operació semblant! A mi tanta ingenuïtat em sembla impossible. De fet, es tracta de cinisme. Volen apuntalar el sistema una temporadeta més i així, fins i tot fent-ho una mica millor, treure’n alguna cosa. ¿Quan es convenceran que amb Espanya no hi ha res a fer? Catalunya només té una solució: ser la mestressa dels seus diners i les seves decisions. És a dir, ser sobirana. Sense això, la llengua desapareixerà, així com la cultura genuïna. Tots els que defensen aquest anar fent la viu-viu amb Espanya, de fet, defensen la provincialització de Catalunya, la lenta desaparició del país. La dissolució de la nostra idiosincràsia. Només la independència pot garantir la possibilitat de continuar essent el que som.  És clar que amb la independència no n'hi ha prou. Però em sembla que és l’únic instrument que tenim per ordenar el país, per conservar-ne tot allò que mereixi ser conservat, però també per canviar-ne tot allò que cal canviar-ne...

Narcís Comadira, 11.4.2015

 

pd 2443 Roses i llibres

(arafa1any)

Avui és Sant Jordi, una de les poques festes que han merescut el nom de diada, que vol dir que es tracta d’un dia important... Per un costat, la festa religiosa d'un sant que no se sap ben bé si ha existit mai. Però hem de suposar que sí perquè hi ha molts països que el tenen com a patró, entre ells Anglaterra. El sant, màrtir, és venerat des dels orígens del nostre país... El seu nom, en grec, vol dir pagès i ha batejat la república de Geòrgia i l'estat de Geòrgia als Estats Units d'Amèrica. Ha estat pintat innumerables vegades en icones i frescos i quadres. I se n’han fet estàtues admirables, com la de Donatello. Tothom el representa com un noi guapo i ben plantat. També té una llegenda, la de la mort del drac que tenia presonera una donzella. El sant va matar el drac i va alliberar la donzella. A la mitologia popular catalana, d’aquest drac se'n diu l'Aranya. Segurament perquè rima amb Espanya. I així s'ha dit i es diu: “Sant Jordi, mata l’Aranya!” Coses de la gent... A Catalunya, Sant Jordi és la festa de l’amor i dels enamorats...  Ara és sobretot una fira comercial del llibre i de les roses. Milions de llibres (molts d’irrellevants) i milions de roses (gairebé totes sense olor)...

Narcís Comadira, 24.4.2021

 

pd 2442 Diumenge de Rams

(arafamoltemps)

...

Diumenge de Rams, records d'un temps de postguerra feliç. Feliç perquè érem nens i no sabíem res del món on ens movíem i creixíem. Feliç perquè vivíem al ritme del pas del temps i de les estacions, al ritme d'uns ritus que semblaven immortals, perdurables com les pedres de la catedral i confortables com les campanades que feien el baix continu de tot plegat. Nascuts en la misèria de la postguerra, a poc a poc anàvem sortint del pou. I cada any es renovellava el món i guanyàvem una mica d’alguna cosa que no sabíem ben bé què era. Una mescla deliciosa d’hormones i de llibertat. Creixíem, això era tot. Ens sentíem afegits al miracle de la vida.

Ara tot ha canviat. El món ha anat per uns camins lligats al consum i allunyats de les celebracions rituals col·lectives. El país s'ha tornat descregut i el Diumenge de Rams ja no diu res a ningú. I la Setmana Santa, que abans durava una setmana i amb el Dilluns de Pasqua de propina, s'ha reduït a quatre dies escassos que s'aprofiten per viatjar, per moure’s. O bé, també, per descansar...

Narcís Comadira, 24.3.2018

 

pd 2441 Independència "high cost" 2

(arafa+d'1any)

... I ara que Puigdemont admet una evidència: que, en el millor dels casos, pagaríem un preu molt alt per ser República; estaria bé que ERC n’admetés una altra: que, en el millor dels casos, el resultat d'una negociació amb l'Estat no seria la independència sinó l’amnistia per als líders del Procés i un augment de l’autogovern. Sense que això impliqui renunciar a la República en un futur bastant més llunyà i incert.

És indubtable que aturar el cotxe en aquest joc de la gallina per demostrar qui és el més independentista, pot fer perdre uns vots a Esquerra i no ajuda a la unitat independentista: evidencia que les divergències van més enllà de l’estratègia i també afecten els objectius. Però seria un exercici d’honestedat que redimiria ERC del seu ambigu paper -per dir-ho suaument- l’octubre del 2017... La confrontació, el dolor i el patiment tenen la seva èpica -i fan més compacta la pinya dels convençuts-, però tinc la sensació que la majoria d’electors ja n’estan una mica saturats.

Albert Pla Nualart, 23.8.2020