pd 554

EL PERIÓDICO DE LA SETMANA del 27 d'octubre al 2 de novembre de 1997

EL PP CANVIA LA HISTÒRIA (1)

Varis

La ministra d'Educació, Esperanza Aguirre, vol llançar una contrareforma educativa per intentar controlar la unitat de l'ensenyament de la Història a tot Espanya. (Ernest Alós)

...

Història d'una "fal·làcia". Ensenyament assegura que a Catalunya s'ensenyen als escolars els esdeveniments històrics d'Espanya i que és "ridícul" que el Govern doni a entendre que no. (Joan Samit/Olga Pereda)

...

Pluja de crítiques expertes. Tres historiadors-Joan B. Culla, Javier Tusell i Josep Maria Solé Sabaté-es mostren contraris al decret que ha presentat la ministra Aguirre, perquè, segons la seva opinió, no resol cap problema. (Xabier Arkotxa)

pd 553

REGIÓ 7,  2 de juny del 2001

CENT PER CENT

Francesc Galindo

... Sembla que, si es pogués reduir la població de la Terra a un poblet d'exactament 100 habitants mantenint en tots els termes les proporcions actuals, s'obtindria aquesta composició: 53 asiàtics, 21 europeus, 14 americans i 8 africans. Setanta no serien blancs, trenta serien cristians i onze homosexuals. Sis persones posseirien el 59% de la riquesa de tot el poble i tots sis serien nord-americans. Sorpresa!

De les cent persones, vuitanta viurien en condicions infrahumanes, setanta no sabrien llegir, cinquanta patirien de malnutrició, una persona estaria a punt de morir i un nadó estaria a punt de néixer. Només una tindria educació universitària...

Si tens menjar a la nevera, roba a l'armari, un sostre que t'aixoplugui i un lloc per dormir, ets més ric que el 75% de la població mundial. Si tens diners al banc, a la cartera i quatre duros en algun calaix, ja ets entre el 8% més ric del món.

En una societat en què sembla que tothom aspiri a tenir una segona residència, arriba a fer-se fastigosament normal que s'accepti sense gaires escarafalls que uns quants visquin molt i molt bé mentre una gernació la passa magra. Així són les coses! De vegades les matemàtiques són cruels. Però les matemàtiques no en tenen la culpa, i això és cert al cent per cent.

pd 552

EL PAÍS, diumenge 10 d'octubre de 1999

UN ENSENYAMENT MENYS PÚBLIC

Francesc Arroyo

...

L'esquerra denuncia que, a l'empara de la reforma, es fomenta la degradació dels centres públics, obligats a acollir l'alumnat conflictiu que no volen els centres privats, i sense mitjans per prestar-los l'atenció que aquests alumnes requereixen.

pd 551

EL PUNT / dilluns, 19 d'octubre de 1998

NOTÍCIES DELS INSTITUTS

Antoni Puigverd

... conec de primera mà l'esforç que els meus companys estan fent per mantenir els nivells de dignitat i qualitat que els centres públics havien assolit durant la dècada dels setanta i els vuitanta.

...

Els professors han deixat de ser docents preuniversitaris que posaven l'èmfasi del seu treball en la competència intel·lectual i han hagut de reconvertir-se en mestres ( en el sentit més noble que té aquesta paraula: educadors). Si ja aquesta reconversió professional és difícil i exigent, més ho és amb uns alumnes que porten a les aules, amb tota la seva cruesa, no solament la típica fragilitat de l'edat adolescent, sinó un complex catàleg de problemes socials, conseqüència de l'atur, la immigració, la desestructuració familiar, la falta de perspectives, la dissolució dels valors de convivència, els models televisius de violència i sexualitat i, en general, de totes les compulsions que genera, en els joves, l'exigència publicitària de satisfaccions constants: menjar, vestit, música, alcohol, etcètera... en aquest context, la feina dels professors és heroica i mereixeria, no ja un suport econòmic i institucional molt més alt sinó, també, un suport més intens, respectuós i constant per part dels mitjans de comunicació. El futur depèn, quasi exclusivament, de l'èxit del seu treball. No els hauríem de deixar tan sols...

pd 550

EL PUNT / dimarts, 19 de juny del 2001

CADA DIA COMENÇA TOT

Enric Ramionet

Unànimement es proclama que l'educació és la resposta a totes les preguntes, a tots els reptes de la nostra societat, l'únic camí cap a un demà més equànime i habitable... És sempre el centre, l'única esperança, la clau de tots els secrets. O quasi sempre. Perquè quan el que es debat és, justament, el model d'ensenyament, els seus recursos, el reconeixement social dels docents, el seu lloc a la societat, aleshores la seva dimensió, la consideració que es mereix, és una altra. En la dimensió que se li assigna cada dia, en la real, topa amb totes les limitacions pressupostàries del món, es veu sotmesa a lògiques de classe i fins i tot de negoci i es menysprea la seva transcendència. S'oblida que a l'escola avui, és a dir, cada dia, comença tot...

El model d'escola és el reflex  de la nostra actualitat, però també un mirall còncau on podem contemplar, reduïts, els conflictes del futur. Diria  que no convé fer-hi estalvis.

pd 549

EL PUNT  20 d'octubre del 1997

TELEVISIÓ, MESTRA DE LA VIDA

Manuel Castaño

A Chicago han trobat una noia de 15 anys que en sa vida no ha fet res més que estar-se a casa veient la televisió. La mare no l'ha volgut portar a col·legi ni treure-la al carrer... Els especialistes diuen que és una noia molt dolça i sorprenentment semblant al jovent 

de la seva edat... O sigui que amb una mare protectora i el suport logístic de la televisió es pot obtenir un ciutadà normal. Per què 

mantenir, doncs, la costosa infraestructura educativa? Per què no fer que tothom es guardi els nens a casa? Amb el que la societat s'estalviaria en mestres, es podrien fer molt bons programes de televisió. Això és el que pensaran de seguida els adeptes al liberalisme econòmic. Segons la vella terminologia d'Umberto Eco, aquesta seria una conclusió pròpia d'integrats. 

I els apocalíptics, què hi dirien? Doncs, que si l'adolescent radicalment enclaustrada és tan poc diferent dels qui han portat una vida diguem-ne normal és perquè la seva visió del món, fruit de la televisió, és idèntica. Haver viscut tota la vida sense cap contacte fora 

de la família no li serà cap limitació: des del primer dia, tindrà coses a comentar als nous companys, com ara l'últim capítol de qualsevol sèrie, i serà admirada perquè està més al dia que ningú en qüestió de videoclips. Aquest cas demostra que l'aïllament, havent-hi televisió pel mig, és impossible; com també ho és la dissidència o l'excentricitat. 

pd 548

ARA, dissabte 10 d'octubre del 2015

PARES IMPERFECTES

Carlos González

Si hi ha pares perfectes, em temo que no els he vist mai. Moltes coses, sens dubte, les hem fet malament sense saber-ho. Les hem fet, precisament, perquè no ho sabíem. Les hem fet, fins i tot, convençuts que eren bones i necessàries. Potser anys més tard descobrirem l’error. O potser morirem en la ignorància. 

Altres coses les hem fet i immediatament hem sabut que l’havíem espifiat. De fet, ho hem sabut mentre ho fèiem. Ho hem sabut abans de fer-ho, hem sabut que havíem de parar, però no hem estat capaços de fer-ho. Sí, hem escridassat els nostres fills, sovint per petits errors sense importància (o per faltes més importants, però per les quals no hauríem mai escridassat un veí o un company de feina). Hem castigat els nostres fills pels mateixos errors o faltes lleus, i els hem castigat sense dret a defensa ni a recurs (“No em repliquis!”). Els hem insultat (“Tu ets tonto o què?”) i ridiculitzat (“Ja estàs plorant com un nen petit!”; “Tens l’habitació que fa vergonya!”). Hem oblidat pronunciar les paraules màgiques, sisplau i gràcies. Fins i tot, en alguna ocasió comptada, hem perdut els nervis i els papers i els hem donat una bufetada.

Irònicament, hem fet als nostres fills coses que, si ells fessin a un altre nen, els tornaríem a renyar. No, no som perfectes. Som humans. I el reconeixement d’aquesta veritat és una gran oportunitat en l’educació dels nostres fills (i en la nostra. Educació continuada. La paternitat és un continu aprenentatge). En primer lloc, podem mostrar als nostres fills, amb l’exemple, la manera d’arreglar les coses quan veus que ho has fet malament. I això no és necessàriament “Té el caramel que demanaves”, però tampoc no és mai “Té el maleït caramel i calla d’una vegada!”, sinó “Perdona, no t’havia d’haver cridat. Els caramels són dolents per a les dents i no n’has de menjar, però jo t’ho hauria d’haver dit bé i no cridant”. Ells sovint no saben fer-ho, i això els fa patir. He vist nens enfadats durant hores, sorruts, desobedients, irritables i irritants, després de fer una cosa malament, d’insultar o pegar a un altre nen. Crec que els fa ràbia, precisament, ser conscients del seu error i no saber què fer. No ho aprendran, esclar, en un dia, sinó després de molts exemples i molts anys. Nosaltres encara n’estem aprenent.

En segon lloc, el reconeixement dels nostres errors ens ajuda a comprendre els seus. ¿Oi que vostè, encara que hagi escridassat o colpejat el seu fill, l’estima molt? ¿Oi que no volia fer mal, que simplement havia perdut els nervis? Doncs el seu fill també estima els pares i tampoc no vol fer mal, encara que de vegades perdi els nervis o faci coses mal fetes.

(nota de l'amanuense: on diu pares també hi podem posar avis)